Carrer Clos

Aniversari

2011-07-03T08:34:00.000-07:00

S'acaba la letargia d'aquest bloc. Per desempallegar-se de la son de la no actualització, una mica de Manel amb un bon clip de la cançó aniversari.

Estanc i farmàcia

2011-02-13T08:46:00.000-08:00

Dissabte vaig haver d'anar a l'estanc i després a la farmàcia del barri. Més o menys a quarts de deu del matí. Al primer establiment 6 persones. Totes per comprar tabac i un servidor, una tarja T10 de dues zones. Un senyor entra i li tocarà darrera meu. Amb una ranera que denota les conseqüències, probablement, del consum del tabac. Compro i vaig cap a la farmàcia.

Pràcticament no hi ha ningú. Demano el que vull i mentre m'atenen veig que tenen uns prospectes de remeis per deixar de fumar. No fora bo que uns quants els tinguessin a l'estanc?. Perquè és bastant al·lucinant que tot i saber que el tabac fa mal i així es publica als paquets de cigarretes hi ha molta, molta gent que fuma.
Més inversemblant encara: el tabac fa mal, provoca càncers. S'ha endurit la llei del tabac però es ven lliurament als estancs, bars i restaurants. Paradoxes!.
Mentrestant, la ranera ....

De perdidos al río

2011-02-13T04:57:00.000-08:00

Ahir, a la riera de Sant Pol de mar, s'evidenciava la desfeta electoral del PSC en els passats comicis al Parlament. La imatge: un pòster del seu candidat, abandonat al canyissar.

Land art

2010-12-14T08:32:00.001-08:00

Punta de ca n'Amer. Mallorca.

Exposició d'en Joan Mimó al Centre Cultural de Ripollet

2010-11-30T02:46:00.001-08:00

Ahir s'inaugurava al Centre Cultural una mostra fotogràfica de l'amic Joan Mimó. Nus femenins però amb especial atenció a la mirada. Tractament informàtic per accentuar-la, fent-la protagonista del diàleg entre l'obra i l'espectador. Les models, despullades en algun cas, vestides de manera delicada i insinuant, són retratades amb clarobscurs per l'artista. Destaquen els ulls, però el conjunt de les imatges denoten una gran sensibilitat del creador gràfic.
Una exposició del tor recomanable!.

Festa?

2010-11-11T08:12:00.000-08:00

El que en queda d'una celebració. Quatre paperins de colors, llençats amb joia des del més alt que acaben, oblidats, al sòl, barrejats amb les burilles i altres tristors humanes.

Adéu i bona travessia!

2010-11-11T08:08:00.000-08:00

Aquest matí, si fa no fa quan has decidit anar-te'n, retratava uns coloms i alguna cotorra. Poc després, un d'ells ha iniciat el vol ....

Lipdub per la independència

2010-11-11T06:55:00.000-08:00

Orgullós del meu país i de la seva gent.

Més informació.

Poca cura col·lectiva dels espais comuns

2010-10-03T14:15:00.000-07:00

Les instantànies s'han fet a la plaça de l'11 de setembre de Ripollet. Burilles, pellofes, plàstics i altres deixalles encatifant un espai col·lectiu. Cal aquesta "decoració"?

El parc de la brutor!

2010-10-02T12:28:00.000-07:00

Avui he estat al parc dels mestres, un dels espais més concorreguts per la canalla ripolletenca. Ubicat en una zona molt cèntrica, té arena i no formigó armat. Un material indispensable per als infants si volen jugar com cal. Fixant-me he vist les "condicions" del sòl. N'he fet dues fotos que adjunto. Burilles, pellofes i altres restes. Totes formant un ecosistema gens aconsellable per la canalla.

Pètals especials

2010-09-25T06:28:00.001-07:00

Hi ha dies difícils, quan et planteges moltes coses. Absències - presències. Buidors i tot allò que ens omple. Cel blau, sol esplèndid, verd intens quan tot el que defineix qui ens importa acaricia i fa seus els pètals d'una rosa blanca. Una flor que s'instal·la i senyoreja el nostre cor. Perquè volem que ho faci. Niua i viu, amarada d'amor, sentiments, alegries i tristors, bons moments ... Una flor, molt més que una flor, que fas teva. Sempre.

Espai Vital a la Festa Major 2010 de Ripollet

2010-08-30T06:01:00.000-07:00

L'Espai Vital s'apunta a la festa. Ho va fer a la festa grossa de Ripollet, diumenge, amb una edició especial del programa des de la plaça de Pere Quart. Comandats per en Xavi Cases i en Fran, a les vies tècniques, hi anaren la Meritxell i el José Ángel, l'Alfredo Ángel, el Javier, el Jordi, en Xavi, l'Alberto i la Teresa. Unes fotografies com a testimoni. Ripollet Ràdio ha seguit la Festa Major des del carrer i Espai Vital ha participat de la proposta, fent festa i anunciant continguts per la propera temporada. Aviat, aviat ....

Lectures d'estiu (1)

2010-08-02T11:37:00.000-07:00

Juliol és un mes de lectures sota un magnífic i fresc garrover. A cavall entre Llucmajor i Algaida. Un regal motivat per l'aniversari del natalici m'ha fet riure de debò. Una fets reals succeïts al poble de Llucmajor, que també és el d'Alzamora, donen peu a una novel·la de bon llegir. Amb diverses lectures, totes complementàries i enriquidores. La local, amb l'aparició de personatges reals amb papers d'importància al llibre, com Maria Antònia Salvà, i dels carrers i espais reals. Sense oblidar la crueltat dels local, capaç de crucificar qui vol innovar.
Una reivindicadora de la riquesa cultural insular, amb la parcel·la dedicada a les rondalles, frases fetes i vocabulari nostrat. I literària, per la destresa de l'autor per bastir uns personatges memorables. Atenció especial al mossèn. I remarcar la capacitat de l'escriptor per lligar la història i bastir un allioli literari ben resolt. Amb un final sorprenent.Aquests dies he visitat Baltasar Porcel, i l'Emperador o l'ull del vent. Vàries coses: quin domini de la llengua i de les eines literàries, d'en Porcel!. Quina tragèdia, la de Cabrera. Poc coneguda, marcada per la gran crueltat i gens d'humanitat envers els vençuts.
Paint el darrer Isidre Grau, La bellesa del Diable. L'amic Isidre guanya amb els anys i això es nota en els seus llibres. En el darrer aposta per les distàncies curtes, pel detall a l'hora de construir els personatges protagonistes de la història. I se'n surt, trenant una història que enganxa. Del tot recomanable.
Estiu i lletres, un bon combinat!

No calen paraules .....

2010-07-30T02:43:00.001-07:00

Acudit publicat al diari El País.

Quan toca endreçar-les, les ensenyes?

2010-07-27T07:21:00.000-07:00

L
a victòria de “La Roja” al mundial de Sudàfrica va comportar l’aparició de gran quantitat d’ensenyes estatals. Balcons, cotxes, botigues, locals, etcètera, acullen des de llavors les banderes de totes mides. Tipològicament són, en la seva majoria, constitucionals. Pocs o cap aligot s’ha vist sorgit del món en blanc i negre que put a feixistots. Sí hi ha moltes banderes constitucionals, acompanyades d’altres amb “toros” estampats famosos pel conyac que anunciaven i d’altres, menys, dedicades a promocionar marques de cervesa o d’altres productes diversos.

Res a dir, front a la decisió de les ciutadanes i ciutadans de penjar el que vulguin allà on vulguin. És la seva llibertat. Però, és clar, a aquestes alçades del calendari i amb l’agost traient el cap a l’almanac, sorgeix un problema. Digueu-li dilema o pregunta, per rebaixar-ne el to. Quan s’ha de recollir el banderam penjat arreu?. Quina és la data òptima per fer-ho?. Perquè, és clar, la roba estesa voleiant segons marquen els designis del temps, pot comportar la degradació de l’ensenya. I això, si no m’erro, és susceptible de comportar mals de caps i problemes legals al causant d’aital acció.

Convé, doncs, per prevenir mals majors i algun desastre estatal d’inabastables conseqüències alguna autoritat actuï d’immediat. Amb voluntat d’ajudar i contribuir a la pau social, proposo que ses senyories del Tribunal Constitucional dictin una sentència pàtria amb caràcter d’emergència.

Queda clar que és una proposta innocent que probablement no passarà d’aquest aparador internàutic. Per si de cas, i mentre els que manen i remenen les cireres no actuen, us recomano canvieu les ensenyes pàtries de roba i fibres per d’altres de plàstic, inalterables a les inclemències del temps. I espereu la data clau amb paciència, una virtut de la qual la catalana gent en som experts ....

Lligat i ben lligat

2010-07-20T10:11:00.000-07:00

Quan l'horitzó és blau, tot resta lligat i ben lligat. O no?

La Cultura a Cerdanyola

2010-06-29T00:56:00.001-07:00

Allibero un treball realitzat per a cloure la carrera d'humanitats a la UOC. Com veureu, si hi accediu (només cal clicar damunt la imatge) es tracta d'una fotografia de la situació cultural a la ciutat. No va més enllà. Parant esment especialment en les entitats i els equipaments existents, així com també repassant l'activitat institucional realitzada en aquesta àrea. Concloc que és important per la ciutat disposat d'un Pla d'Acció Cultural, amb un lideratge municipal, entenent l'Ajuntament com institució que representa la ciutadania; que cal repensar els Centres Cívics i l'ús que se'n fa i la necessitat estratègica per la ciutat, m'atreveixo a dir, d'explotar el nostre patrimoni cultural com a generador d'activitat econòmica. Personalment crec que Cerdanyola necessita resituar-se a la comarca i al país i la cultura pot ser un bon nord a seguir. El poblat de ca n'Oliver i el Centre d'Interpretació dels Ibers són, potser, els millors actius que tenim per explotar la nostra indústria cultural i turística, potencial generadora de riquesa si es posa fil a l'agulla. El parc de l'Alba està molt bé, però no és en mans cerdanyolenques decidir que s'hi fa o com afectarà la nostra ciutat. El debat és obert ja fa molt de temps. Aporto aquest treball per si d'alguna manera pot ajudar a greixar-lo i fer-lo funcionar.

Banderes

2010-06-08T16:04:00.000-07:00

Palau de la Generalitat

Ajuntament de Barcelona

La Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona coincidien aquest matí, jornada de la vaga de funcionaris, amb la bandera que mostraven. La de la Unió Europea. Qui ens marca el nord econòmic i està al darrera de la gran tisorada. Casualitat?. De cap manera. Es volia mostrar i comunicar la idea de fem el que ens mana la UE? Probablement.

El corn de l'abundància

2010-06-06T01:55:00.001-07:00

Lletres manufacturades, úniques, sorgeixen d'un modest corn, si voleu àmfora modesta, al vestíbul de l'Ateneu. Quines paraules, quins pensaments podríem confegir amb aquest devessall de lletres?

Font presonera

2010-06-06T01:51:00.000-07:00

La quotidianitat presenta, de tant en tant, poemes visuals. Com el que recollia amb la càmera dimecres passat, anant cap al mercat setmanal. Cal dir que hores després "alliberaren" la font.

Daniel Cohn-Bendit a l'europarlament parlant de l'ajuda a Grècia

2010-06-01T15:11:00.000-07:00

Mireu i escolteu el vídeo. Recull una intervenció de l'eurodiputat Daniel Cohn-Bendit dedicada a l'ajuda econòmica a Grècia.

La bellesa del diable

2010-05-25T14:08:00.000-07:00

Isidre Grau, escriptor cerdanyolenc i amic, té nou llibre publicat. Es tracta de la novel·la La bellesa del Diable (Columna:2010). El dia 7 de juny, i amb la presència de Maria Barbal presentant el nou treball de l'Isidre (Espai Granados, 20h), podrem escoltar el creador parlant de la seva obra.

Per ajudar a promoure La bellesa del diable, s'ha creat un grup al Facebook titulat com el llibre, on es van publicant bocins de la nova obra i es demana a qui s'ha subscrit que interactuï, que faci créixer l'espai. També hi ha un Twitter de La bellesa del diable. Avui i al Twitter i al Facebook de l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament de Cerdanyola s'ha publicat al llarg del dia una Twittentrevista a Grau. La condició era que les respostes no podien superar els 140 caràcters. Com ha estat.

Aquí la teniu:

1. La bellesa del diable és un llibre (acaba la frase)...
que s’ocupa de les emocions que circulen per sota de la vida corrent

2. És una obra dedicada a les passions humanes?
Explora el comportament amorós d’una parella poc recomanable, tots dos condicionats per ferides prèvies.

3. L'acció s'esdevé a Barcelona. Has trencat del tot amb Vinyes de Savall?
Vinyes de Savall és un espai literari ja resolt, sense factures pendents. Ara m’interessa el desconcert de la Barcelona actual.

4. Per què ara una història amb personatges molt marcats, molt definits?
Em volia centrar en un conflicte concret i anar-hi a fons. Això només és possible amb uns personatges potents.

5. Defineix-nos a en Tomàs, el protagonista .
És l’ovella negra de la burgesia de l’Eixample que, després de baixar als inferns, intenta regenerar-se, exiliat de tothom.

6. I la Glòria, la partenaire femenina .
És una dona crescuda al Raval, tan enlluernadora com inestable, només creu en ella mateixa i en el moment immediat.

7. En què ens hem de fixar els lectors, quan llegim el teu llibre?
Que totes les paraules llegides vénen de la catarsi que fa el protagonista quan acaba de viure el darrer temporal.

8. Una pregunta tòpica, quina és la bellesa del diable?
És la fascinació que ens provoquen les emocions intenses; l’atracció pels abismes de tota mena; els camins de l’heterodòxia.

9. Com voldries que fos la presentació del dia 7 de juny ...
Amb molta gent que ja hagi llegit la novel·la o tingui ganes de llegir-la; una reunió amb moltes complicitats.

10. I Per acabar, en què treballes actualment ...
Tinc obert un mapa humà a partir d’un edifici d’apartaments individuals a la Barcelona postolímpica; els personatges ja es belluguen.

Feina ben feta i girafes

2010-05-23T15:25:00.001-07:00

El grup Bambalina porta molts anys treballant a la ciutat. Fent una tasca encomiable, formant persones a través dels contes i el teatre familiar. Diumenge al matí i al jardí de ca n'Ortadó han muntat un espectacle de la Rosa Fité. Per contar i cantar contes. Un èxit de públic. Molt bona intèrpret i excel·lent respectable menut, que ha seguit fil per randa la contacontes i tot el que els deia.

Girafes al carrer Major de Montcada i Reixac. Els Xirriquitèula passejaven divendres els seus fantàstics animals camí de la Casa de la Vila. Feien la cercavila prèvia al pregó de festa, que feu la Mont Plans.

Cabana urbana

2010-01-31T16:25:00.000-08:00

A
prop de casa es treballa per esporgar i sanejar un bosquet de pins. També s'hi fan treballs per a canviar les antigues bigues del tren, emprades per delimitar el parc però impregnades de productes tòxics, per altres materials més amables. Hi ha, doncs, a la zona brancam i una petita caseta per als treballadors de la construcció.
Urbanites usuaris del parc han emprat el material esmentat, més alguna tanca, i n'han fet una cabana. Funcional, com s'aprecia a la foto.

Cementiri de contenidors

2010-01-28T14:06:00.000-08:00

A
Ripollet s'han canviat els contenidors de recollida de brossa. Ara n'hi ha de nous. Més bonics i a priori, funcionals. Els vells receptacles que durant molts anys recolliren les misèries dels vilatants i vilatanes han estat confinats als carrers del polígon d'El Martinet. Ara per ara és com una mena de llimbs, on s'acumulen les modernes urnes de les vergonyes pròpies i alienes. Pacients, tot i que rebutjats, els contenidors esperen saber quin futur els espera. On acabaran els seus dies ...

Proposta per a definir els homes

2010-01-06T02:19:00.000-08:00

U
na de les conseqüències col·laterals de la caminada Cerdanyola - Sant Cugat fou la caiguda d'alguns tòpics. O si voleu la descoberta de la crua, dura i higiènica realitat. Ço és: que hi ha homes que pixen asseguts. El mecanisme, per entendre'ns, és calcat al que empren les dones.
Reflexionant sobre aquest tema, fent funcionar la neurona quan aconseguia alliberar-se dels vapors etílics, proposo en aquest post una mena de llistat que serveixi per a definir, amb més o menys exactitud, com és un home determinat. O aplicar allò que sabem i coneixem d'ell. Evidentment, el llistat és ampliable amb les vostres aportacions. I, és clar, un sol mascle és susceptible de comptar amb més d'una definició, qualitat (?) o pauta de comportament.
Com funciona aquest mecanisme?. Primer, llegiu amb calma. Després aneu col·locant creus al final de cada ítem. A veure què surt. Som-hi!

A .....(aquí cal posar-hi el nom i cognoms de l'individu) ... és un ...

1. Milhomes
2. Bon home
3. Home de palla
4. Homenot (homenatge a Pla, Josep)
5. Home sensible
6. Home-que-pixa-assegut
7. L'home dibuixat (homenatge a Sisa, Jaume)
8. Homenet
9. L'home amb qui somnien les dones (homenatge a Pla, Albert)
10. "39+1. L'edat en què una dona sap que l'home de la seva vida és ella mateixa" (homenatge a Laboratori d'idees)
11. Home invisible
12. Home-que-potser-té-més-d'una-neurona (picada d'ullet a les bloggies)
13. Home sense cor
14. Home, home! (amb admiració, com l'hi posa na plaers)
15. Home que toca els nassos (per no escriure una altra cosa)
16. Home experimentat en .... (omplir en funció del coneixement que en tinguem d'allò que sap fer l'ínclit)
17. Home que mira
18. Home inabastable
19. Home res (de res de res)
21. Home piruleta
22. Home dolç (nata, trufes, cinema, crispetes, Filmoteca, al gust!)
23. Home pràctic
24. Home que explica històries
25. No trobo res que el defineixi.

El caganer i el Nadal

2009-12-20T17:13:00.000-08:00

U
n bon vídeo, amb l'Albert Pla, Joan Miquel Oliver, Gerard Quintana, Estopa, Quimi Portet i els Manel.

Caminada a Sant Cugat

2009-12-20T16:39:00.001-08:00

A
qui se li acut, en ple segle XXI, anar caminant des de Cerdanyola del Vallès fins a Sant Cugat?. Rememorant, això sí, els fets històrics de l'assassinat de l'Abat Biure a mans de Berenguer de Saltells i altres senyors de la petita noblesa descontents amb la resolució d'una herència.
Resposta: a una setantena de persona, una cinquantena de Cerdanyola, un de Ripollet i la resta de Sant Cugat del Vallès. Ben abrigats, amb lots i ganes de caminar - vés quin remei! - seguirem fil per randa les arengues instructives de la Marta i posteriorment el senyor llebre del CIMS. Una gent, tot sigui dit, que caminen molt bé i saben per on cal anar per estalviar-se pagar el que val l'autobús de la ciutat a la mil·lenària Sant Cugat. I sense passar per les carpes!.
No se sap ben bé per quina raó ni qui fou l'instigador/a, una representació de blocaires de la ciutat va participar a la caminada. Érem la Núria idees, l'Helena dels plaers, en Roger de les reflexions, gramoles etcètera i en Jordi del Clos. La Moncho, periodista de pro - no Mediapro, si de a A portada - s'afegí a la cèl·lula i a llurs elucubracions al llarg del camí.
Temes de tota mena anaren solcant el camí amb els intrèpids caminants, mentre la lluna semblava escoltar el que deien tot carenejant el Collserola, com l'anomena l'amic Sánchez.

Qüestions interessants que sortiren al camí: nata, caps de xai al forn, xocolata, l'Helena Planas, homes-homes, torxes-a-punt-de-cremar-Sant-Cugat, homes que pixen asseguts, mites caiguts, d'altres alçats (sense intenció), l'Òscar, la lluna, restaurants diversos, "podríem anar a la carpa, però tal i com anem, amb aquestes pintes" (acabarem fent unes "pintes" a ca l'Irlando. I no és un "xist", és veritat), cinema, etcètera, etcètera ....
Com veieu i llegiu, la cosa del caminar comportar bastir diàlegs sense massa solta ni volta, tal com ragen. Com ho feien, tot sigui dit, els porrons del claustre del monestir de Sant Cugat. Un vi negre, potent, amb cos, espatlla, botes i de tot. Calòric, sens dubte. Res a veure amb el teu Castell del Remei, Planas. Boníssim. Gràcies!.
No hi hagué nata ni trufes de xocolata (malgrat una desafortunada intervenció de qui subscriu quan va voler lligar els conceptes esmentats, amb les senyores, el camí fet, etcètera, sense posar-hi la puntuació adequada ... lleig, molt lleig!).
No hi foren materialment però cadascú les assaborí, virtualment, com pogué.
La Planas, hàbil fetillera capaç de teixir les més subtils xarxes amb fils de sensualitats intuïdes i prohibides, segur que hagués dissenyat un tast de trufes dolces ubicades en els plecs dels capitells romànics. Dracs, àligues, gent untada amb la nata lasciva i suggeridora que a poc a poc queia del sostre, com un manà atorgat pel Déu de .....
Vés, quines al·lucinacions en aital espai!. L'hora bruixa i cap a casa en ... autobús. Amb mitja de Murphys. Cotxe de la Gemma i Ripollet. Fi.

La foto és del Cugat.cat i recull l'arribada al monestir. Torxes enceses. Sense cremar res, malgrat que algun despistat s'entestés en el sentit contrari.

Manifest en defensa dels drets fonamentals a Internet!

2009-12-05T09:34:00.000-08:00

D
avant la inclusió en l'Avantprojecte de Llei d'Economia Sostenible de modificacions legislatives que afecten al lliure exercici de les llibertats d'expressió, informació i el dret d'accés a la cultura a través d'Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i creadors d’Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que...

1. Els drets d'autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privadesa, a la seguretat, a la presumpció d'innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d'expressió.

2. La suspensió de drets fonamentals és i ha de seguir sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra de l’establer en l'article 20.5 de la Constitució, posa en mans d'un òrgan no judicial -un organisme depenent del ministeri de Cultura-, la potestat d'impedir als ciutadans espanyols l'accés a qualsevol pàgina web.

3. La nova legislació crearà inseguretat jurídica en tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i futur de la nostra economia, entorpint la creació d'empreses, introduint traves a la lliure competència i ralentint la seva projecció internacional.

4. La nova legislació proposada amenaça als nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avanços tecnològics s'ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.

5. Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar altre model.

6. Considerem que les indústries culturals necessiten per a sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s'adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per a la fi que diuen perseguir.

7. Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà segueixi sent lliure.

8. Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant qualsevol pressió que pugui produir-se, com marc per al desenvolupament d'una economia sostenible i realista de cara al futur.

9. Proposem una veritable reforma del dret de propietat intel•lectual orientada a la seva fi: retornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.

10. En democràcia les lleis i les seves modificacions han d'aprovar-se després de l'oportú debat públic i havent consultat prèviament a totes les parts implicades. No és de rebut que es realitzin canvis legislatius que afecten a drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.

Aquest manifest, elaborat de forma conjunta per diversos autors, és obert i necessari. Suma't a ell i difon-lo per Internet.

La víctima

2009-11-20T05:27:00.001-08:00

L
a víctima de la crisi de la ciutat. És la pobra perdiu Cerdanyola. Avui pateix un mareig descomunal. I tot sembla indicar que el pitjor encara ha d'arribar. Pobre. On són els defensors i defensores dels marejats i marejades?

Mètode científic

2009-11-18T22:52:00.000-08:00

S
i el problema de la crisi de ciutat és qui ocuparà el setial, altrament dit poltrona, aporto una imatge sobre un sistema científic, de fiabilitat contrastada i seriositat coneguda, que pot ajudar a desembossar el problema. Servirà aquesta proposta per a què les i els responsables evacuïn responsabilitats?

La crisi a la ciutat

2009-11-16T07:54:00.000-08:00

Intent de poema visual que vol sintetitzar el tema principal de les converses a quatre bandes que actualment es duen a terme a la ciutat.

No entenc res!! (algú m'ho expliqui!)

2009-11-04T07:45:00.000-08:00

N
avegant per la xarxa descobreixo que les festes de la tardor s'han fet grans i ja tenen les seves festes "alternatives". Podia entendre, que no vol dir pas compartir, que en tinguessin les del Roser de maig perquè les munta l'Ajuntament. Segons diuen alguns, altrament autoanomenats "el poble", sense esbrinar que hi participa el moviment associatiu de la ciutat a través del Consell Municipal de Cultura.
Ara, el que ja no entenc és que una festa que munta una entitat formada per veïns i veïnes de la ciutat, amb l'ajut i col·laboració de moltíssimes entitats, tingui la seva "rèplica" alternativa. No hagués estat més lògic que els i les alternatius s'integressin en el grup de treball creat?. O és que potser van vestits d'un assemblearisme que si no "controlen" ja no els agrada?. Algú m'ho explica, si us plau?

Extraterrestres a Cerdanyola!

2009-11-04T07:38:00.000-08:00

Ja són aquí!. Han arribat a la ciutat. El perspicaç, audaç, eficaç i sempre atent Pepe Urbano els ha "caçat". Guaiteu les fotos!

Serien aquests alienígenes els que inspiraren els Antònia Font a l'hora de composar l'Extraterrestres?

Gotas

2009-10-24T14:27:00.000-07:00

Oskijah-man, integrant dels Zulú 9.30, és l'ànima del tema "Gotas". L'ha cedit a l'associació Compromís i Canvi Social. Amb Kawame han muntat el vídeo que adjunto, penjat al YouTube. Senzill, bonic, humà.

Què en saps, tu?

2009-10-24T14:05:00.000-07:00

C
erdanyola passa per uns moments delicats. La crisi de govern, visible d'ençà la destitució de Consol Pla per Antoni Morral, no s'ha resolt encara i tot sembla indicar que l'endreça serà complicada. Si més no, dia rere dia, assistim a rodes de premsa, comunicats, intents del govern local d'ICV-EUiA per gestionar en solitari i un munt de rumors i converses de cafè sobre el tema: en saps res, de nou, del sarau municipal?

Un servidor ja ha escoltat tota mena de coses sobre allò que passarà, sobre quina serà la solució al sidral organitzat pel batlle. Evidentment, no sé pas quina serà, però sigui quina sigui, que arribi ja per normalitzar la cosa política local. Perquè senyores i senyors polítics, la ciutat paga la factura de tot plegat. Només cal repassar la premsa per comprovar que dia si, dia també, som notícia pel serial municipal. Vaja, que la crisi de govern municipal l'estem pagant totes i tots. I a més, el prestigi de la ciutat se'n ressent.

Aquests dies d'incertesa, els mitjans de comunicació local - públics i privats - són claus per seguir l'actualitat local. Cerdanyola.info i especialment, Cerdanyola Ràdio, retransmeten en directe rodes de premsa, estant informant quasi al moment del que està passant. Tot i la manca d'equips adequats - fa anys que el govern local no renova els equips de l'emissora local - la ràdio i la seva gent han complert amb la seva obligació.

Hi ha hagut crítiques a l'emissora per alguna deficiència en les transmissions, però també moltes felicitacions. Encara queda molta feina per fer, provocada per la conjuntura per la que passa el govern local. Els mitjans municipals i la gent que hi treballem, hi serem al peu de l'actualitat. Com sempre. Informant de tot allò que passa a la ciutat.

La gent normal

2009-08-20T02:51:00.000-07:00

Els Manel.

El nord de la ciutat

2009-08-08T10:59:00.000-07:00

U
n dels handicaps de la nostra ciutat és, al meu entendre, la manca d’un nord clar que indiqui cap a on anem. Es tracta de respondre a la pregunta de què volem ser, com a ciutat mitjana del Vallès Occidental que malda per no caure en els braços de la gegantina Barcelona i la influència no gens menyspreable de Sabadell. Vaja, esbrinar quin ha de ser el nostre paper en la Catalunya del segle XXI.

Anem a pams. Què aportem de significatiu a la comarca i al país per a reclamar el nostre espai?. Vegem alguns dels actius positius de la ciutat, al meu entendre: som una ciutat jove, amb gran terme municipal més del 50% del qual forma part del Collserola. La Universitat Autònoma de Barcelona hi té la seu, així com també el Parc Tecnològic del Vallès i el futur Sincrotró i totes les indústries que comportarà. Disposem d’instal•lacions culturals destacades, com el poblat de ca n’Oliver i el futur centre d’interpretació dels ibers, així com d’altres dependències vinculades al Museu de la ciutat, bastit, ara ja fa uns anys, amb la idea de ciutat – museu, on fora possible museïtzar aquells espais ciutadans que així ho requerissin.

En l’apartat dels demèrits hi trobaríem, al meu entendre, la manca de cohesió de la ciutat (existeix la Cerdanyola de dalt, la de baix, fins i tot hi ha un fort sentit de pertinença a determinats barris com Montflorit o Bellaterra). S’ha perdut la potent indústria química i metal•lúrgica que s’hi havia assentat, deixant un buit que hores d’ara cap activitat econòmica no ha reemplaçat. No hi ha un lideratge clar capaç de conduir Cerdanyola cap al futur. Començant pel govern municipal, sovint en posicions delicades per manca d’entesa entre els socis que el conformen. Seguint per una polarització en els òrgans de representació dels agents locals més destacats. És el cas, per exemple, de les associacions de comerciants. O bé del moviment veïnal. És bona la diversitat però en els dos exemples esmentats no han estat capaços de bastir coordinadores o federacions que els permetin defensar conjuntament allò que els és comú i els afecta, percentualment molt més important que el que els diferencia. L’hostaleria i l’empresa mantenen organitzacions, algunes de les quals ven recents, que malden per fer-se escoltar en els fòrums on se’ls convoca. Altres agents, com les entitats culturals, esportives, veïnals i d’altres, intervenen quan poden fer-ho als Consells Municipals i altres òrgans consultius del municipi.

Resumint, els valors de la ciutat són remarcables. Són una bona matèria primera per situar Cerdanyola en el mapa. Ara per ara, però, no ens ho creiem i tampoc hi ha qui sigui capaç de pilotar com cal aquesta nau. Crec que la nostra autoestima com a ciutat és ben baixa. Volem emmirallar-nos en altres municipis, ser com els altres, sense plantejar-nos que per aconseguir-ho caldrà que tots hi participem. Hi ha exemples de gestes col•lectives, com l’Operació 2.000, que serveixen per a il•lustrar la idea que nosaltres sols som ben capaços de dissenyar allò que volem ser i de quina manera volem que ens coneguin i respectin.

Però qui ha de dur la canya del timó que meni amb saviesa, constància i intel•ligència aquesta nau anomenada Cerdanyola del Vallès que navega pels mars del segle XXI?. Crec que ha de ser una mà col•legiada, amb la presència de representants de tots els actors ciutadans. Com aconseguir aquest òrgan tan necessari?. Cal que el govern municipal encapçali la creació d’un espai on tots els actors ciutadans tinguin veu i vot. Cal generositat i no voler treure’n profit partidista, doncs ens hi va el futur de Cerdanyola del Vallès. S’hauria d’establir un document, una mena de compromís subscrit per tothom que hi participi, que serveixi de punt de partida per avançar. Per situar la ciutat allà on es mereix. O si més no, dibuixar junts el nord cap a on hem d’esmerçar el treball col•lectiu en pro d’aquest objectiu.

Sobrassada

2009-08-08T10:53:00.000-07:00

U
Una fotografia ben curiosa, en la qual s’aprecia un tros d’embotit i l’etiqueta corresponent. “Sobrassada de Vic”, diu el cartró, presentant les credencials del fabricant, ubicat a Felanitx. Fins ara, alguns dels meus coneguts illencs em retreien que els catalans “fabriquem” sobrassada sense tenir-ne massa idea, produint quelcom que poc s’assembla a l’original. La qual cosa és ben certa, ho ratifico. Ara, el cas a l’inrevés, la fabricació de llonganissa de Vic a Mallorca constata que les temptacions són difícils i complicades de vèncer. El mercat és el mercat i cal diversificar els productes que s’hi comercialitzen. Feta la prova del gust el resultat és el mateix que el produït amb la sobrassada peninsular: poca aproximació al gust que caldria apreciar. Empatats.

La veu dels vençuts

2009-08-03T01:38:00.000-07:00

D
isposar del màxim nombre de fonts per analitzar un determinat moment històric és bàsic per aconseguir un bon treball. No sóc historiador de formació, tot i que des de sempre m’ha interessat la història. En la meva vida universitària he cursat diverses assignatures que hi pertanyen, a aquest àmbit.
Aquest estiu he llegit el llibre Kitab ta’Rih Mayurqa, d’Ibn’Amira Al-Mahzumi (hi falten els accents que sóc incapaç de reproduir amb el portàtil). En traducció catalana, La Crònica àrab de la Conquesta de Mallorca. Un llibre publicat per la Universitat de les Illes Balears i el Departament de la Presidència de les Illes Balears. L’edició i estudi del manuscrit és de Muhammad ben Ma’mar i la traducció al català la signen Nicolau Roser Nebot i Guillem Rosselló Bordoy.
La història de la traducció catalana del llibre és una mica especial, pròpia de les novel•les d’en Zafón. Es coneixia l’existència del llibre, però ningú no en disposava de cap exemplar. Per aquelles coses n’aparegué un exemplar en una biblioteca particular de Tinduf. Justament el que va editar en Muhammad ben Ma’mar, professor universitari que va autoritzar, posteriorment, la traducció que he pogut llegir.

Coneixia la versió dels vencedors, a través de les grans cròniques catalanes. Llegides amb precaució, és clar, perquè sempre s’escriu allò que interessa a qui guanya, magnificant determinats moments històrics, adobant-los al gust de qui escriu i obviant-ne d’altres més aviat ignominiosos. Ara, un cop llegit el llibre comentat, disposo d’un xic més d’informació per intentar aproximar-me a com van anar les coses.

Fets destacats
El llibre ens descriu la situació geopolítica existent a la Mediterrània “nostra”. D’una banda, Catalunya just acaba de sortit d’una cruenta guerra civil. Jaume I n’ha eixit vencedor, tot i que ha hagut de doblegar una noblesa cada cop més forta. El monarca vol eixamplar els seus dominis ocupant territoris de sobirania musulmana. Les lluites internes que s’hi viuen propicien l’avançada de les tropes cristianes. O rum (de romans) com els anomena Ibn’ Amira. [També els anomena trinitaris. Els musulmans creuen en un sol Déu, Al•là, els cristians, també, però que també és tres, o la santíssima trinitat. Déu, Jesús i l’Esperit Sant]
Jaume I necessita cohesionar el seu regne. Necessita mantenir ocupada la noblesa en noves conquestes i l’aspiració a noves riqueses i territoris. A més s’obririen nous mercats per als mercaders catalans.
Mallorca, en aquell moment, pateix les conseqüències de les lluites internes dels territoris musulmans peninsulars. Unes faccions s’imposen damunt de les altres i l’illa, la més gran de les Balears, esdevé refugi dels expulsats de la Península. Hi haurà enfrontaments entre bàndols, que minaran la cohesió i les forces musulmanes. Però també hi haurà traïdoria, quan notables illencs es passin al bàndol dels cristians, un factor clau, segons l’autor del volum, per decantar la victòria cap a les hosts catalanes.
Hi haurà guerra, perquè interessa al rei d’Aragó i al valí de Mallorca, un destacat funcionari almohade que a la pràctica, i tal com anaven les coses a la Península, fou el cap d’una illa quasi independent. L’excusa, un conflicte marítim.

La guerra
Les tropes catalanes partiren de Salou després d’un període de preparació que no va passar desapercebut al governant illenc. Tot i la preparació per a la invasió, una colla d’errades produïdes en el primer moment, just després del desembarcament a Santa Ponsa i la batalla posterior, posaren en una complicada situació Madina Mayurca (Ciutat de Mallorca). Sotmesa a setge per les tropes catalanes va acabar en mans caient a les seves mans. Amb tot el que comporta. Moriren, segons destaca el llibre, 24.000 persones. Nens, dones, gent gran, soldats .... En la conquesta de l’illa es calcula que foren prop de 50.000 els caiguts.
El Conqueridor permeté l’assalt indiscriminat quan les tropes accediren a la ciutat, produint-se una autèntica matança. Una indignitat, es miri com es miri, pròpia de qui sota l’empara de la creu cercava riqueses materials. En aquest sentit, explica el llibre com n’estaven de motivats els líders religiosos i com arengaven les tropes perquè actuessin sense pietat. No debades l’església fou un dels estaments que va finançar l’aventura bèl•lica d’en Jaume I. Ben compensats en quedaren, tal i com destaca el Llibre del Repartiment de l’Illa de Mallorca.
Dia fosc, el de la caiguda de la Ciutat de Mallorca i els que vingueren després amb la posterior rendició de castells i focus de resistència. La mort o l’esclavatge fou el destí de molts dels habitants d’aquelles terres.

Resituació
L’accés als llibres permet resituar moments històrics determinats que fonts interessades decanten per bastir passats gloriosos. Ometent, és clar, allò que no és bonic de conèixer. Com en el cas que ens ocupa: la matança provocada per les tropes catalanes durant l’ocupació i conquesta per les armes de Mallorca. Probablement avui en dia jutjaríem Jaume I al tribunal dels drets humans acusant-lo de genocidi contra la humanitat.
Retornant al llibre, refermo el que escriuen els seus traductors catalans: és necessari que coneguem els textos àrabs escrits per molts ciutadans que visqueren a terres llavors sota govern musulmà. Els férem fora i en molts casos perdérem l’oportunitat de conèixer una part destacada de la nostra història. Cert és que es fan esforços en aquesta línia, però encara són incipients i és necessari que s’hi aprofundeixi.
Tant de bo continuï aquesta tasca i nous llibres vegin la llum. Potser d’aquesta manera coneixerem un xic millor d’on venim i podrem interpretar el nostre present, conformat per gent d’arreu que viu, afortunadament, en pau.

Política

2009-07-31T02:23:00.000-07:00

E
n una de les darreres converses que mantinguérem amb l’amiga Helena Solà m’explicà que preparava un article sobre la política. En concret, titulat el “La política i la mala política”, publicat al seu bloc el 15 de juliol. El text poua en un dels temes clàssics vinculats a la cosa política. El compromís que assoleixen amb nosaltres els electes quan els escollim a les urnes. Què passa si no compleixen la seva part del tracte?. Res, ens diu l’Helena. Evidentment ni acostar-se als tribunals, per denunciar el no compliment d’allò establert a través d’una acció tan senzilla i democràtica com introduir un vot a l’urna. L’advocat consultat per l’Helena encara riu. No vull ni pensar-hi com ho encaixarien al jutjat de guàrdia quan algú anés a presentar una denúncia en aquest sentit...

Ara, si la denúncia no fora pas d’un ciutadà sinó d’una bona colla – centenars, milers, centenars de milers ... – atenció perquè la cosa canviaria. Seria tot un símptoma que alguna cosa no va bé. Que s’han errat les previsions i que algú o alguns haurien de pensar en dimitir, en deixar-ho estar. Perquè quin és el camí que els queda als que no compleixen?. La dimissió, sempre que no hi hagi cap afegit que els pugui portar davant dels tribunals per haver-se’n beneficiat d’alguna manera per la “desviació” programàtica.

La realitat? Aquí no dimiteix ningú. Si no és que tens la justícia llençant-te el baf al clatell i des del teu partit et “conviden” a fer-ho. Només cal repassar com va el cas Gurtel....

Una de les conseqüències d’aquesta situació és el desencís generalitzat. Ho esmenta l’Helena, quan constata com la majoria etiqueta de la mateixa manera tota la classe política amb un lapidari “Tots són iguals”. Ho subscric tot i que voldria matisar la idea amb aportacions pròpies. Els polítics són responsables, en part, del desencís generalitzar traduïble en la baixa participació a les darreres eleccions (què passarà quan haguem de triar els representants del Parlament, l’any vinent?). Però els autèntics responsables són – som – els votants. La democràcia parlamentària exigeix un paper actiu de la ciutadania. Paper que cada cop exercim menys, delegant en els nostres polítics (en alguns casos “professionals” de la representació) la pressa de decisions. I ens quedem tan amples. No votant, rondinant quan ens toquen la butxaca i pels mals serveis que rebem.

Cert, hi ha desmobilització. Però no ens equivoquem pas, no la provoquen els polítics. Nosaltres la fem possible, quedant-nos a casa i “passant” de tot. On queda la mítica societat civil catalana, capaç de teixir una eficaç xarxa social durant els anys de la dictadura?. És sabut que en assolir la democràcia molts quadres d’aquesta societat civil passaren als Ajuntaments. En Celestino i na Cristina, del PSC, i en certa manera, en Toni, d’ICV, en són exemples. La seva marxa i la dels altres escapçà aquest moviment social a la ciutat. Actualment reneix, si és la paraula, encapçalat per veterans líders veïnals i amb poca presència de gent jove. El cas del CAP de les Fontetes en podria ser un bon exemple.

L’Helena no hi entra, a escala local. Però jo voldria fer-ho, fixant-me en la Cerdanyola actual. La societat civil de la ciutat és formada per entitats esportives, culturals, juvenils, polítiques i altres més especialitzades de caire professional, a més de les associacions de veïns. Existeix un gran nombre d’entitats, si més no, pel que fa al nombre total. Altra cosa és veure quina activitat fan i de quina manera repercuteix a la ciutat.
Les entitats veïnals, històrica pedrera dels nostres polítics actuals, sembla que encara no s’hagin refet de la marxa dels líders .... Poca vida generen, quan són incapaces de funcionar coordinadament a través de la Federació que les representava. Els partits polítics viuen presoners de l’activitat municipal. La resta d’entitats van fent la seva, sovint amb incapacitat per generar noves iniciatives que facin avançar la ciutat.
La diagnosi?. Tenim un moviment associatiu que ha caigut en la comoditat del ja establert. Probablement la situació ve de lluny, quan en l’època socialista – finances sanejades – la repartidora municipal anorreava la imaginació de les entitats per buscar-se els recursos allà on calgués. Ara la situació ha canviat i ens hem quedat sense “pistrins” i amb un feble moviment associatiu.

Situació que fa de Cerdanyola una ciutat sense un dels actors necessaris per avançar: la seva societat civil, tot un poder a tenir en compte per contrapuntar la tasca dels polítics. D’això es tracta: de fiscalitzar el que fan els electes. A través dels plens, a la política municipal. Des d’un grup polític o en el torn de paraula posterior a la reunió. Des de les entitats. Des dels col•lectius organitzats. Des dels grups no formals apareguts en moments puntuals per temes concrets. Tothom és necessari, tothom és un actor amb paper assignat a la política local.

Els i les que van en una llista política, sigui de l’abast que sigui, ho haurien de tenir ben clar. Quasi exigir que tots els papers de l’auca política estiguin coberts. Aquesta és la millor manera per garantir que es faci bona política. Que és la que necessitem. De la dolenta, malauradament, ja en tenim prous casos.

Lectures d'estiu

2009-07-30T01:48:00.001-07:00

H
ores plàcides a l’illa. Els llibres, amants fidels, m’acompanyen sota el garrover, arrecerat del sol tot cercant l’ombra benefactora. Llegeixo una mica de tot. Novel•la negra, amb Incidentes, de Kate Atkinson, publicat per Circe. Un llibre interessant que, a partir d’un fet determinat i excepcional esdevingut a Edimburg, va creant cercles on una sèrie de personatges van generant el cos de la història. Per iniciats, és un nou cas d’en Jackson Brodie.
He caigut a les xarxes del fenomen Larsson, el de la trilogia Millennium. De moment ja m’he “fet” el primer volum, Els homes que no estimaven les dones. 600 pàgines i escaig d’un bon treball pensat perquè en gaudim, els lectors. I perquè coneguem una mica de Suècia (llocs, noms i cognoms, etcètera) i de les dèries de la seva gent. Que si fa no fa, són com les nostres. I és que malgrat no ho sembli, hi ha vida més enllà dels emblemàtics Ikea. M’ha agradat especialment el personatge de la Lisbeth. Brillant, expeditiva, generadora de la seva pròpia ètica i estètica, per cert. Suposo que seguiré amb la sèrie ... Un comentari: tot i el gruix del llom dels llibres fan de bon llegir. I enganxen!.

Petita història dels humans
Un tercer llibre. Petita història dels humans, d’en Jordi Casanova i Roca. Assaig publicat per La Campana a la col•lecció “Obertures”, fou presentat aquest mes a Barcelona i poc després, al Centre Cultural de Ripollet. No debades en Jordi resideix a la vila. Vaig poder assistir-hi a la presentació ripolletenca i escoltar-lo parlar, entre d’altres temes, dels actuals aliments transgènics. Constatant que la nostra societat en para molt d’esment, en aquests elements, però, per exemple, no fa el mateix per saber què hi ha als medicaments i com s’han aconseguit. Ens els prenem i punt. Som confiats de mena. Un altre cas: els productors “tramposos” empren estratègies de vendes agressives dient-nos que determinats productes són ecològics o han estat testats científicament. Què volen dir, aquestes afirmacions?. En quins experiments, en quins treballs, es sustenten?. Perquè d’això es tracta, en el món de la ciència. Cal experimentar per aconseguir formular una determinada teoria. Fruit de la pràctica, de la feina feta. De la formulació de les preguntes que calguin i que demostrin que el que diem al final, si és que ho podem dir, és cert i comprovable. Allò que és “científic” té un prestigi social determinat. I d’això se n’aprofiten!.
El treball d’en Jordi, de 100 planes, és de lectura plaent, amable. No vol sentenciar res. Al contrari, formula més preguntes que no pas en respon. Ho fa situant-nos allà on som, els humans. Una espècie més en aquest planeta que anomenem Terra, pràcticament nouvinguts si es comparem amb la seva antiguitat. Situats allà on ens toca ser, Jordi, el científic brillant (consulteu la coberta del llibre) ens ha ensenyat un camí i un mètode, el científic farcit de preguntes, perquè nosaltres mateixos el fem nostre i responguem allò que ens neguiteja. Tot i éssers socials, cadascú amb les seves preguntes pròpies, perquè tots som diferents i únics.
El llibre d’en Jordi serveix perquè ens activem i ens fem preguntes sobre allò que ens envolta. Tot el que ens envolta. Potser perquè som massa passius i acceptem massa vegades allò que altres decideixen per nosaltres. Tenim un mètode a la nostra disposició per sortir-nos-en. Sabent, ens ho diu l’autor, que no és l’únic possible. Les emocions, les idees, cal tenir-les presents. En Jordi conclou que la ciència i la llibertat han d’anar del bracet. En paraules de l’autor: “La ciència ens ajuda a mirar-nos com som, però per això necessitem la llibertat de poder mirar en llibertat”. Casanovas dixit i ben dit està.

Moving i Macaco

2009-07-06T09:20:00.000-07:00

U
n vídeo de Macaco. Coneixia la cançó, però no la pel·lícula.

Històries a la riba del Ripoll

2009-06-24T16:46:00.000-07:00

És trist veure com hi ha qui utilitza qualsevol estratègia per a fer política. Mala política, és clar. La mentira, servida com a informació escapçada i curosament preparada per a garantir el benefici propi, és l'arma preferida d'aquesta mena de gent.

Són grups que viuen en el conflicte i del conflicte. Si no existeix, el creen. És la seva raó de ser. No mesuren les conseqüències de les seves accions. Llencen la pedra i amaguen la mà, acusant qualsevol passavolant d'haver provocat el que sigui.
No els importa que el motiu de la seva campanya o denúncia, si s'ha produït, ha estat potser perquè no s'han fet bé les feines que tocava fer. Tant s'hi val. Això no importa.

Posseïdors d'una efectiva unitat gestadora de comunicats als mitjans, garanteixen que es publicaran a la premsa escrita dòcil. Aquella que no fa preguntes i mai no investiga ni certifica la versemblança de la informació. No importa: es tracta de la veritat revelada que emana dels escollits, altrament coneguts com "el poble".

Què els porta a actuar d'aquesta manera? Autoodi? Dificultats per encaixar en una societat plural? No ho sé pas.

Reclosos al seu cau, creen polèmiques destinades en molts casos a dinamitar la convivència ciutadana. No construeixen: destrueixen. No fan pinya: separen. Discriminen, assenyalen culpables entre els propis en lloc de trobar solucions als problemes comuns.

Ells i elles, demiürgs investits per gràcia pròpia, of course, jutgen i sentencien. Sense possibilitat de defensa, és clar, pels diguem-ne reus. És la seva manera de fer. Aparentment acolorida, positiva, creadora, però realment fosca, molt fosca, destinada a malmetre tot allò que no pertany al seu món.

No vull ni pensar què passaria si mai fossin elevats als setials de responsabilitat existents a la riba del Ripoll ....

Granotes

2009-06-21T11:18:00.000-07:00

F
ent un treball per la UOC, dedicat a l'artista Sara Kolster vaig conèixer el treball de Yannick Dauby, un artista sonor francès. Un recol·lector de sons, vaja. Promotor de diverses experiències el vídeo que incloc en aquest post és un tast de la darrera, dedicada a recollir els sons de les granotes de Taiwan.
Kalerne és el lloc on publica els seus treballs.

Corren, un homentage a les futbolistes de la ciutat

2009-06-03T16:19:00.000-07:00

V
ull dedicar aquest post i la cançó incorporada a les noies del Cerdanyola FC femení. El passat 24 de maig aconseguien l'ascens matemàtic de categoria. Felicitats, noies!. La premsa municipal - Cerdanyola Ràdio i cerdanyola.info - donaven la importància que es mereix a la notícia, dedicant-hi un ampli cobriment informatiu, l'emissora, i la portada i reportatge de vídeo, el segon.

No puc dir el mateix de la premsa privada de la ciutat. Cobriren la notícia però cap de les tres capçaleres donà importància de portada a la fita esportiva aconseguida per aquest equip de la ciutat.

Cadascú és lliure de fer el que vulgui, és clar. I més quan s'hi juga els quartos propis. Però si volem ser premsa local, crec, hem de prioritzar aquelles informacions remarcables que es produeixen a la ciutat. No pas posar-hi publicitat a la primera plana o publicar notícia - publicitat amb els escuts d'uns clubs de futbol aliens del tot al municipi.

Vagi des d'aquest bloc la meva admiració per les esportistes. Per totes les dones que fan esport cada dia i potser no tenen la suficient cobertura mediàtica que de totes totes mereixerien. Si més no, la mateixa que reben els equips masculins.

El tractament diferenciat de la informació per part d'uns i d'altres fa que em manifesti fermament convençut de la necessitat de l'existència de mitjans de comunicació públics. I també dels privats, però més oberts i sensibles amb el que passa a la ciutat.

En fi, una cançó per a les campiones. Gossos, Dani Macaco i Corren.

Ja en té 26 i res no canvia

2009-05-24T14:39:00.000-07:00

Logotip dels 25 anys de Cerdanyola Ràdio
Fa uns dies que volia escriure alguna cosa sobre la ràdio municipal i la "celebració" dels 26 anys d'ençà la seva posada en marxa. El desmuntatge d'una de les pancartes commemoratives de l'aniversari muntada a l'Ateneu a la façana que dóna a la ronda m'hi va fer pensar.[L'altra, ubicada a la façana del carrer Indústria, resta muntada. Ho fa com a testimoni d'alguna cosa o és una badada de qui havia ordenat que es retiressin?].

Especialment colpidora va ser la presència de la ràdio a una festa tan important com és la de Sant Jordi i les 24 hores de lectura sense pausa. Per a celebrar el primer quart de segle el govern va proveir i hagué un muntatge digne per un mitjà que treballa per la ciutat. Passada la festa, la crua realitat. Pocs i obsolets mitjans l'any 2009 perquè fa anys que no s'afronta una més que necessària renovació dels equips de la ràdio local. La voluntat i professionalitat dels companys i companyes de la ràdio permeteren oferir una programació digne.

Els condicionants exposats fan que esdeveniments posteriors, com la Festa Major del Roser de Maig, s'hagin cobert de la millor manera possible. Amb moltes ganes i pocs, molt pocs mitjans.

El govern local n'és el responsable d'aquesta situació. Ja ho denunciava en un article publicat en aquest mateix bloc fa més d'una any. Les coses, lluny de millorar, empitjoren. No hi ha inversió per renovar i millorar equips, no hi ha projecte per articular una ràdio municipal com cal i adaptada al present ... El govern no sap què fer amb la ràdio ni quina política de comunicació ha de seguir. Vaja, que Cerdanyola Ràdio continua instal·lada als llimbs municipals i va fent. La màxima, si em permeteu l'estirabot, és qui dia passa, any empeny.

El govern local no l'ha tancat, l'emissora, però la deixa morir lentament, ofegant-la en negar-li qualsevol possibilitat de ser més enllà de la voluntat dels seus treballadors i treballadores. Hi va haver qui, en el primer govern d'Antoni Morral, qui advocava pel tancament de l'emissora. Vist com han anat les coses potser hagués estat l'opció més viable per evitar la llarg agonia actual.

Malgrat tot i un xic desanimat segueixo pensant que Cerdanyola Ràdio té el seu lloc a la Cerdanyola del Vallès actual. Probablement com a referent d'altres mitjans que empren Internet per arribar a la ciutadania però també com espai d'acollida a entitat i col·lectius veïnals. Malauradament el govern no ho veu així ni tampoc l'oposició, PSC i PP, ni la resta de formacions polítiques de la ciutat. Ningú no diu res, sembla que a tothom li va bé la situació actual. I anar-hi anant: qui dia passa, any empeny, malgrat que alguns sabem que cada jornada que passa la ràdio municipal perd un bri de la seva vida ofegada en l'apatia generalitzada que sembla envaeix la ciutat.

Felicitats, Espai Vital!

2009-05-23T14:35:00.000-07:00

El Xavi guardonat i rialler!. Felicitats! Foto de Manolo Ibarro manllevada del bloc del Campi qui pugui.

Espai Vital, un programa de ràdio coproduït per diverses ràdios municipals de la comarca (Ripollet Ràdio, Cerdanyola Ràdio, Montcada Ràdio, Ràdio Barberà, Ràdio Santa Perpètua), ha rebut aquesta nit el premi Rosalia Rovira al millor programa de poblacions amb més de 15.000 habitants. El guardó ha estat concedit ex-aequo junt amb un altre programa de Ràdio Esparreguera.

Què que és l'Espai Vital? És un programa capitanejat l'amic Xavier Cases, qui junt a una colla de col·laboradors preparen una hora de ràdio setmanal dedicada a les persones. A totes les persones. Malgrat sembli una redundància, el programa parla amb normalitat dels nostres veïns i veïnes, o nosaltres mateixos, afectats per diverses malalties. La fibromiàlgia, la celiaquia, malalties mentals o degeneratives, la ceguesa, entre d'altres, són tema d'Espai Vital. Escoltant-lo sabem com és el dia a dia d'aquestes persones, s'ofereixen consells per a fer una cuina adaptada a persones amb mobilitat reduïda, es parla d'avenços científics, s'entrevista a responsables d'administracions o d'empreses que faciliten la integració a les seves plantilles de persones discapacitades, etcètera.

Felicitats, per en Xavi i el seu equip!. Gràcies per acompanyar-nos setmana rere setmana amb l'Espai Vital tot transmetent-nos la vostra energia positiva, el vostre optimisme i les ganes de tirar endavant.
Animar-vos perquè continueu fent el programa. I el bloc i les altres activitats presencials que organitzeu de tant en tant.

Fotografies de l'acte de lliurament de premis al bloc del Campi qui pugui.
[La imatge que il·lustra aquest article és una captura de pantalla del bloc d'Espai Vital]

El PP es fa enrere: no hi haurà consulta sobre el centre de culte

2009-05-22T12:27:00.000-07:00

N
o hi haurà consulta a la ciutadania sobre el centre islàmic de Les Fontetes. Aquest matí el PP s'ha fet enrere. Ho comenta en Javi Montes en una entrada a un article anterior. A més, avui el cerdanyola.info se'n fa ressò de la notícia, sabuda en una roda de premsa que ha ofert Juan Rodríguez. Els arguments del president d'ICV local, sense fer sang amb el PP, toquen el moll de l'os de la qüestió. El record de la unanimitat de tots els grups municipals, inclòs el PP, per aprovar la normativa dels centres de culte,i la idiosincràsia de la ciutat, feta amb aportacions de gent d'aquí i d'allà, ateus o creients de cultes diversos, són arguments de pes de les declaracions del polític d'ICV.

M'ha preocupat els seus comentaris sobre una recollida de signatures veïnal contra el Centre de Culte, tot i que explica que els promotors han desistit de la seva iniciativa. No sé pas si aquest fet és una conseqüència d'una actuació municipal, cercant apaivagar l'incendi social que alguns, el PP, ha volgut "apagar" posant-hi benzina.

M'ha sorprès que el govern local no hagi reaccionat encara, si més no oficialment, a l'atzagaiada del PP. Cap comunicat. Hi ha electes destacats hàbils en això d'Internet. Cap article, de moment. El que ha dit avui ICV ha estat en una roda de premsa de partit, no pas de govern. L'oposició municipal, PSC, tampoc s'ha manifestat. Ni la resta de partits polítics ciutadans.
És que volen deixar-ho així, com una trapelleria d'una colla d'amics que s'apleguen sota una gavina blava?.

Crec que davant la gravetat de la iniciativa del PP el proper el proper ple, que se celebrarà dijous, seria el lloc adequat perquè es fes una pública manifestació de rebuig a iniciatives com la del PP, recordant quin és l'ADN real de la Cerdanyola d'avui en dia.

Esperem que el foc que alguns han atiat no vagi a més i no ens trobem al ple amb alguna sorpresa, com avui també he escoltat en diversos espais de la ciutat. Cal que el govern actuï, amb els mecanismes de mediació i relació amb la comunitat que té al seu abast. I cal que el PP retorni a la sensatesa política, reconegui la seva errada i faci costat a les accions conjuntes que impulsin les forces polítiques de la ciutat.

Responsabilitat política?

2009-05-21T11:45:00.000-07:00

Llegeixo al cerdanyola.info una notícia segons la qual el Partit Popular de Cerdanyola preguntarà al veïnat si volen un centre islàmic a les Fontetes. Me'n faig creus, d'aquesta iniciativa. No l'entenc, a la Cerdanyola del segle XXI, multicultural, multiètinica i multireligiosa. I més quan llegeixo a la notícia que "el PP no s'ha posicionat ni a favor ni en contra d'aquesta instal·lació i els seus responsables afirmen que es posicionaran un cop coneguin la resposta a la consulta realitzada a través de les seves butlletes." En un acte de màxima democràcia, "traslladen" al poble la responsabilitat de decidir el posicionament del partit sobre aquest tema.

Des del respecte a la llibertat de cadascú per fer el que cregui convenient, crec que la proposta del PP és un acte de gran irresponsabilitat política que pot provocar tensions en un barri popular i de retruc, a la ciutat.
Diuen que no tenen cap posició sobre el tema. Al meu entendre no diuen la veritat perquè des del moment que convoquen aquesta "consulta" ja s'estan posicionant. Farien una enquesta similar si el centre religiós fos d'una altra confessió?. Quines són les "regles del joc" d'aquesta consulta?. És a dir, qui hi podrà participar, veïns, la ciutadania, ciutadans del món?. Hi haurà cap mecanisme per controlar la transparència de la consulta?. I un cop feta i pressa la decisió, què farà el Partit Popular?. Encendrà el barri i la ciutat oposant-se a un centre de culte?. Manifestarà la seva opinió allà on ho ha de fer, com ara els plens?. Aquest cas em recorda l'època del CASD de Canaletes i l'ús interessat que en feren uns quants, alimentant la por col·lectiva, el rebuig al diferent. El PP vol copiar aquella estratègia perseguint rèdits electorals?

No sóc creient, però sí que respecto profundament la llibertat de culte de cadascú. La Cerdanyola del present ja no és un sol conreu religiós. Ara s'hi professen un bon grapat, de cultes. Davant d'aquesta evidència no entenc perquè el PP vol atiar la crispació entre veïns per un tema tan delicat com la religió.

Faciliten un correu electrònic consultapp@gmail.com a través del qual recolliran les "paperetes de vot" de la ciutadania, a banda de fer-ho en diversos tenderols de la ciutat els dies de mercat. Un servidor els enviarà un enllaç a aquest article demanant-los que recapacitin i desisteixin de fer la consulta. Una acció que pot fer qualsevol de vosaltres, amics i amigues lectors. Calen pronunciaments contra el perill de fractura social. El govern local s'hi hauria de pronunciar perquè si finalment la consulta tira endavant la ciutat en sortirà perjudicada.

Senyors i senyores del PP: practiquin la responsabilitat política. Pensin-s'ho dues vegades abans de fer la consulta.

El petit de cal Eril

2009-05-07T11:05:00.000-07:00

La música d'El petit de cal Eril és directa, viva. Tal com raja, senzilla. Enregistrada a Guissona, a cal Eril. I accessible a través del MySpace. Senzilla, accessible, sense artificis. Natural. S'agraeix, d'escoltar-la, en mig d'un oceà de sons mecànics i artificials.
La imatge és del MySpace del cantant.

Un bocí del concert d'en Ramon Sauló, a la xarxa

2009-05-07T00:48:00.000-07:00

La gent de Crator Produccions han penjat a la xarxa un bocí del concert d'en Ramon. És el "Som així". Expliquen que estan treballant de ferm per enllestir l'edició de tot el concert. Per cert i donades les bones sensacions de la trobada de la Festa Major, hi haurà un nou (o nous) concert?

"Uniforme" de matinal castellera de Festa Major

2009-05-06T04:57:00.001-07:00

L'amic Pepe R. Urbano sempre està amb la càmera a punt, disposat a "caçar" a qui faci falta. La foto que publico n'és la mostra: un servidor a la plaça de Francesc Lairet, diumenge passat i en plena matinal castellera retransmetent per Cerdanyola Ràdio el pilar rebenta balcons que en aquell moment enlairaven els de la camisa verda. Sovint no el veus, al fotògraf, però ell a tu, si. Heus ací la prova!.

La nit d'en Ramon

2009-05-02T18:23:00.000-07:00

Fa poques hores que en Ramon Sauló ha culminat el seu concert Som Així, celebrat al Teatre de l'Ateneu. Ha estat un dels concerts del Roser de maig, Festa Major de la ciutat. Cançons antigues, d'altres noves, han sonat al llarg del concert, viscut amb intensitat per un públic lliurat des del principi al cantautor de la ciutat.
Una persona, en Ramon, que ha tingut la gosadia de fer realitat un somni, tornar a cantar i enregistrar les cançons que li quedaren al calaix des d'aquell llunyà primer single. Acomboiat per uns músics excel·lents, el recital ha fluid amb normalitat. Superant uns certs nervis del principi, d'altra banda, comprensibles, en Ramon s'ha anat trobant bé damunt de l'escenari, deixant-se anar per oferir al públic el millor del seu art.
El concert ha tingut molts momenets emotius, amb cançons com "mare", "De colors" o la "Cançó per l'Artur", dedicada a un amic que se'n va anar massa d'hora, quan no li tocava, parafrasejant el cantant. Una cançó que ha esdevingut homenatge a l'Artur i a molts d'altres amics i amigues que ja no hi són. En Joan Eloi, amic d'en Ramon i de l'Artur, ha interpretat una música seva composta per l'ocasió que ha sonat mentre es projectaven les fotografies d'aquells que marxaren però que aquesta nit han estat ben presents a l'Ateneu. En Xane, fotografiat al restaurant de Guiera, quan li férem l'homenatge, ha estat un dels recordats.
Probablement totes i tots han estat a l'Ateneu, creant el caliu necessari perquè el concert avancés. Ho ha fet i l'artista ens ha delectat amb cançons dedicades a l'amor i al desamor, a l'esperança, a la mili i l'enyorança dels de casa per aquell que no hi és, a l'estrelleta ... Una cançó que vaig poder escoltar per primer cop al certamen FEM Monòlegs quan en Ramon, generós, decidí interpretar-la per col·laborar en la iniciativa solidària. No debades en Ramon té el cor molt gran i fa unes hores ens ho ha cantat. La veritat és que no calia perquè els que el coneixem ja ho sabíem.
Aquesta nit hem fet possible una Cerdanyola més humana i satisfeta dels seus, capaç de reconèixer allò que som com a comunitat. I el que volem ser, gent, persones arrelades a la terra.
Felicitats, Ramon, per la teva iniciativa i felicitats a totes i a tots els que aquesta nit ens hem congriat per fer una Cerdanyola diferent. Talment polièdrica, però capaç de reconèixer el treball dels seus artistes.

[Les imatges que acompanyen aquest text són del programa de mà que s'ha repartit a qui ha accedit a la sala. Destacables totes les fotos, però especialment la d'un Marià Martín guitarrista!]

Compte amb els traductors automàtics!

2009-05-01T02:25:00.000-07:00

Aquest matí, endreçant uns materials i fent unes traduccions, he emprat el traductor automàtic de Google. És una bona eina però no pas perfecta. La captura de pantalla que adjunto ho demostra: Huesca, del castellà, és traduïda per Lleida, en català. A l'inrevés, Lleida esdevé Zaragoza.
La plana permet suggerir traduccions, la qual cosa he fet. A veure si ho solucionen abans que els integristes aragonesos, aquells que neguen l'existència del català a la Franja i reclamen l'art sacre de Lleida, comprat legalment en el seu moment quan aquelles terres pertanyien a una sola diòcesi, muntin cap campanya!.

Aniversaris

2009-04-29T16:58:00.000-07:00

Enguany celebrem els 30 anys de la recuperació dels Ajuntaments escollits democràticament. És una efemèride destacada, tal i com aquests dies i en diversos actes, es constata arreu del país. Va costar molt assolir el sistema polític actual i sempre és bo parlar-ne, explicar-ho a les noves generacions nascudes en democràcia. Donar tota la informació, posar-la a l'abast de tothom, és el millor remei davant d'aquells interessats que manipulen la història en benefici propi. O d'una determinada ideologia. Recordeu, per exemple, les vergonyants campanyes d'alguns rotatius madrilenys respecte a la Guerra Civil, presentant-la com un conflicte armat entre bàndols quan realment el que es produí fou una rebel·lió militar contra un govern, el de la República, legítimament constituït.

Ripollet ha tingut, en aquest període, tres alcaldes. Carles Ferré, qui durant més anys ha ostentat aquesta responsabilitat en període democràtic, Norbert Fusté (circumstancialment, quan Ferré deixà l'alcaldia en abandonar el PSUC per presentar-se, posteriorment, com a cap de llista pel PSC) i l'actual, Juan Parralejo. I un nombre important de regidores i regidors, adscrits a diverses forces polítiques. Elles i ells han representat i representen el poble.
Amb motiu dels 25 anys d'Ajuntaments democràtics ja es va fer un homenatge als i a les electes locals. Crec fermament que convé no oblidar les fites que s'assoleixen col·lectivament. Els aniversaris, per exemple. Cal recordar-les perquè ningú no ens els prengui ni desvirtuï la memòria d'allò que representa.

El període històric esmentat no fou l'únic en el qual la vila tingué electes escollits democràticament. La II República, estroncada per la insurrecció militar i consegüent Guerra Civil, ens ha deixat quatre alcaldes. Dos escollits a les urnes i altres dos, nomenats en època excepcional de conflicte armat. Foren Magí Girbau, Josep Ros, Antoni Jorba i J. Almirall. Tots quatre, militants d'ERC, força política que governà el municipi durant tota la II República. El llibre Ripollet 1931 - 1945, II República i Franquisme, dels historiadors Ramon Martos i Toni Oller, recull bona informació dels batlles i regidors d'aquella època.

El consistori de Ripollet els recordava i homenatjava en el seu conjunt, sense exclusions de cap mena, ara fa cinc anys, en el marc del 75è aniversari de la proclamació de la II República.
Una moció presentada pel grup municipal d'ICV deia, entre d'altres coses, que l'acord del ple volia "retre un homenatge als alcaldes republicans, així com a les corporacions municipals que va haver durant la República." Tots els partits presents al consistori, excepció feta del PP, refrendaren la moció.

És bona tota la feina que es faci per recuperar i donar a conèixer la feina feta pels nostres electes. De la II República i de l'època actual. El Ripollet d'avui en dia no és altre cosa, en bona part, que el resultat dels encerts i desencerts de la gestió municipal. La història ha de fluir amb llibertat, posant-se a l'abast de tothom. Sense filtres ni controls interessats de cap mena. Per això crec que el municipi hauria de promoure estudis dedicats a recuperar aquella època i la contemporània, respecte a la democràcia i la seva implantació a la vila. Des de l'òptica de la ciència històrica, defugint cap mena de revenja o deformació interessada d'uns fets amb l'objectiu d'assolir "guanys" contemporanis.

La història, la nostra història, és patrimoni de totes i tots. És, si em permeteu, una part essencial del nostre ADN com a comunitat. Ja ens la van segrestar els feixistes. Ara, quan celebrem els 30 anys de democràcia, no hem de permetre que ens la prenguin ni manipulin, doncs l'afectació seria col·lectiva.

Mou-te pels quiets

2009-04-28T10:45:00.000-07:00

Aquest migdia, i a instàncies de l'amic Xavi Cases, he entrevistat l'escriptor Màrius Serra. L'entrevista s'emetrà en el programa Espai Vital, que dirigeix en Xavier i en el qual hi col·laboro. El tema de la conversa era conèixer els detalls de l'esdeveniment "Mou-te pels Quiets", que promou l'amic Serra i que es durà a terme el 14 de juny, a les 20h i a la Sala Pau Casals de l'Auditori de Barcelona. Serà un concert benèfic en benefici de les Fundacions Nexe i Guimbarda, dedicades a l'atenció de persones amb pluridiscapacitats.
Serra ha explicat que el concert, que comptarà amb actuacions d'artistes ben reconeguts i lectures de fragments del seu llibre Quiet, dedicat al seu fill Lluís, persona pluridiscapacitada, servirà, d'una banda, per recaptar fons econòmics per les Fundacions Nexe in Guimbarda, i de l'altra, permetrà que se'n parli de la realitat d'aquestes persones.

Artistes com el Tricicle i molts d'altres ja han confirmat la seva participació. De fet, la fotografia que acompanya aquest text s'ha extret del bloc de l'esdeveniment. En Màrius explicava que el fotògraf, en Jordi Ribó, ell mateix discapacitat, retratarà els artistes en composicions en les quals hi aparegui una cadira de rodes. Tots s'hi han prestat, avança. Que qui actuarà?. Això ho haureu - haurem - d'anar descobrint visitant periòdicament el bloc Mou-te pels quiets tot mirant d'encertar els enigmes que planteja en Màrius. Com sempre, enginyosos i divertits.
Les entrades ja són a la venda al Telentrada. Al bloc hi trobareu l'enllaç, d'altra banda prou accessible i conegut.
Esperem que l'esdeveniment aplegui molta gent, a l'Auditori!.

Abril de campanyes lectores ...

2009-04-05T14:56:00.001-07:00

U
na bona campanya a fer als autobusos de Cerdanyola del Vallès ....

El pa amb oli fet cançó - TIU

2009-03-16T11:35:00.000-07:00

Els TIU són un dels darrers grups mallorquins que han enregistrat disc. Es diu Musicograstronomia. Una proposta interessant que gràcies al Youtube podem tastar, assaborir. I mai millor dit quan el joc va de combinar l'art culinària - figurada o no - amb la música ...
Bon profit!

L'amiant provoca entre 60 i 70 morts l'any

2009-03-01T03:24:00.000-08:00

El diari Avui publicava divendres, en portada, una notícia dedicada a l'amiant. Titular contundent: el mineral maleït provoca entre 60 i 70 morts a l'any. I la xifra d'òbits creixerà fins al 2.040 o més enllà. Ho va dir el doctor Tarrés a Ripollet: l'amiant i les malalties que provoca segueixen una corba d'incidència calcada a la del Regne Unit. País que ja ha "coronat" el cim i s'estabilitza la incidència de les malalties (perquè són vàries, com destaca el doctor Abós en declaracions a l'Avui). Catalunya, malauradament, està "pujant" en l'estadística d'afectades i afectats.
És bo que la premsa en parli, de l'amiant i les malalties que comporta associades. Tot i les declaracions de l'administració, trobo a faltar dades sobre com combatre les malalties i, especialment, què es fa perquè els culpables d'aquesta situació - Uralita i Rocalla - reconeguin la seva responsabilitat i ajudin a les persones afectades, així com a les seves famílies.
Cal que les administracions facin costat a l'Associació d'Afectats per l'Amiant, que ha dut aquest tema a la justícia. Ho va dir, amb claredat, l'Alcalde de Ripollet, Juan Parralejo, quan presentàrem el llibre Amiant. 100 anys d'història. Calen, ara més que mai, pronunciaments similars des de l'Ajuntament de Cerdanyola, amb Toni Morral al capdavant, i de la Generalitat de Catalunya. Si no hi són, quina autoritat moral tenen els nostres governants, incapaços de fer costat al seu poble que malada per superar les conseqüències d'una xacra com l'amiant?.

[La fotografia és del diari Avui, edició del divendres 27 de febrer]

Talent en xarxa

2009-02-28T12:32:00.000-08:00

La UGT de Catalunya, sindicat en el qual milito, prepara el congrés nacional, previst pel proper abril. S'estan duent a terme jornades preparatòries.Vaig tenir l'oportunitat de participar en una diada de treball dedicada a la comunicació, titulada "La comunicació, factor estratègic de l'acció sindical". La conferència, a càrrec d'Antoni Gutiérrez-Rubí, fou especialment aclaridora quant a la importància de les TIC en els diversos vessants de la vida quotidiana. El sindicalisme, és clar, també.

Especialment interessant la reflexió sobre com han d'avançar les organitzacions, tenint clar que s'han d'abandonar les estructures piramidals i entendre-les en xarxa, amb nodes lligats entre ells. No debades - encertada la imatge del ponent - els humans som, també, neurones.

Uns nodes que poden estar o no en el cercle d'influència - diguem-li així - de l'organització. L'encert està en interactuar amb altres nodes - peresones - alienes a l'organització. Simpatitzants, o no, de qui promou el procés i en el qual trobarem el talent que permetrà avançar.
Cal que canviem la nostra manerea de pensar, d'actuar, de crear i generar noves propostes.

[La conferència, en format slide]

Nueva comunicación para un nuevo sindicalismo

View more presentations from Antoni. (tags: cultura 2.0)

[La imatge d'aquest text és una captura de pantalla del portal d'A. Gutiérrez - Rubí]

Els Amics de les Arts

2009-02-22T08:37:00.000-08:00

L'amic Albert Puig en parlava, al seu bloc, d'Els amics de les arts i de la seva habilitat creativa per, en èpoques de vaques magres, crear vídeos originals. Avui, és el Vilaweb qui en parla.
A un servidor li agrada el que fan. Perquè els coneixeu enganxo un dels seus vídeos. Gaudiu-ne.

Presentació del llibre Amiant. 100 anys a Ripollet

2009-02-22T08:31:00.000-08:00

Dijous passat presentàvem a Ripollet el llibre col·lectiu Amiant. 100 anys. En parlo en el darrer post.
Malauradament la iniciativa no aplegà molta gent, tot i que la tertúlia que es generà permeté parlar de l'amiant, un dels temes comunitaris que darrerament han generat molta informació. Un dels "causants" d'aquest fet ha estat l'amic Salvador Mañosa liderant l'Associació d'Afectats per l'Amiant. Si a Cerdanyola no va parlar perquè feia poc que havia sortir de l'hospital, a Ripollet sí que ho feu. Per dir que no s'atura, en la seva gesta, afegint que "sempre que podré els posaré el dit a l'ull", referint-se a l'empresa Uralita, causant dels mals provocats per l'amiant. Respecte a la marxa del llibre, explicà que després de la gran difusió al país - especialment al Vallès - ara interessa a Euskadi, gràcies a un reportatge publicat per Gara.

Jaume Mimó, un dels col·laboradors del llibre i lluitador per la causa de denúncia a l'amiant des de fa molts anys, remarcà la importància de l'acte per Ripollet, Cerdanyola i el món. Digué que el problema de l'amiant està "desbocat", donada la gran quantitat que s'en produí, a Uralita i altres plantes. Per això cal inventariar els residus que queden, fent-ho com una mesura de prevenció per ara i pel futur. Alhora que demanà atenció mèdica i psicològica per als malalts d'unes malalties - les provocades per l'amiant - de "pobres".

Josep Vigueras, past president del Club Rotary Cerdanyola, explicà com funciona una entitat d'abast mundial que a través de la delegació a la veïna ciutat possibilità l'edició del llibre dedicat a l'Amiant i les seves funestes conseqüències.

Miquel Sánchez, historiador i poeta, corroborà l'apreciació de Mimó en qualificà de malalties de pobres, les provocades per l'amiant. Arribat de Cuba, explicà que allà hi ha tres fàbriques que empren el material cancerigen per produir material per ala construcció.
Sánchez qualificà el segle XX com el segle de l'Amiant. Se'n produïren 180 milions de TM. Només un 1,3% a l'Estat Espanyol. L'estudiós digué, taxativament, que l'únic nivell de seguretat per l'amiant i l'aspiració de les fibres que produeix - generadores dels càncers que provoca - és zero.
La malaltia es documenta l'any 1949 al Quebec. El 1962 ho fan l'Hospital Mont Sinaí, de NY. i el 1970 mor Joan Frisach, treballador d'Uralita. Des de llavors ençà se n'han registrat més òbits, tant d'empleats com de veïns de la zona.
Sánchez aportà unes dades esfereïdores:
L'any 2006 hi hagué 140.000 treballadors exposats a l'amiant, dels quals 30.000 emmalaltiren. Segons dades de CC.OO.
Quant a la mortalitat, l'INE donava l'any 2000 150 morts. El mateix any CCOO i UGT parlaven de 500 morts. 4 anys més tard, les xifres dels sindicats pujaven a 1.500 morts.

Josep Tarrés, coordinador del llibre, pneumòleg i coordinador d'un estudi científic a la zona dedicat a l'impacte de l'amiant, recordà que aquest mineral pot provocat l'enduriment dels pulmons o bé càncers. Raó per la qual el millor és no inspirar cap partícula. Digué que des de 1970 Uralita i les altres empreses que usaren aquest material són culpables d'exposar-ne els seus treballadors, perquè aquell any ja se sabien a Espanya les nefastes conseqüències del seu ús.
Explicà que el nombre de malalts va en augment. Actualment rep un o dos casos nous cada setmana. Uns 70 - 80 anuals i en augment, perquè la incidència d'aquestes malalties creixerà en els propers anys.
El doctor destacà que ara se'n parla amb normalitat dels problemes generats per l'amiant. També es disposa d'una deixalleria - la de Cerdanyola - preparada per acollir aquests productes. I anuncià la posada en marxa d'un programa de suport psicològic als malalts, coordinat des d'infermeria.
Tarrés, retornant al llibre, recordà la dedicatòria del llibre a 168 persones, víctimes de l'amiant. No pas totes les afectades, però sí aquelles documentades. Actualment la xifra ja s'acosta a les 200 persones, d'un total de 740 casos estudiats.

L'alcalde de Ripollet, Juan Parralejo, destacà la feina feta per Mañosa i l'Associació que presideix. Especialment en la vessant de la difusió del problema. Així, i durant l'episodi dels forts vents, volaren moltes teulades d'Uralita. Generant que molta gent truqués a l'Ajuntament perquè es recollissin les restes del material esmicolat. Parralejo oferí l'ajut del municipi a l'entitat en la seva lluita per aconseguir que Uralita reconegui els malalts passiu. Referint-se a l'empresa, l'alcalde digué que la seva opinió no era una de les recollides al llibre, demanant perdó per tot el mal que van generar especialment a Ripollet i Cerdanyola. Parralejo creu que ho faran als tribunals.

[A la fotografia, del portal www.ripollet.cat, Salvador Mañosa. Escolteu una entrevista que li feren a Ripollet Ràdio amb motiu de la presentació del llibre]

Amiant. 100 anys

2009-02-18T15:44:00.000-08:00

Avui, d'aquí a unes hores - escric això camí de la una de la matinada - es farà a Ripollet la presentació del llibre "Amiant, 100 anys" a Ripollet

Es tracta d'un treball col·lectiu, impulsat per Salvador Mañosa, homenatge a tots els homes i dones de Cerdanyola i Ripollet que han patit o patiran alguna de les malalties pulmonars relacionades amb l'amiant i, molt especialment, les 168 persones de les quals s'ha pogut documentar la mort a causa d'afeccions com l'asbestosi o càncers com el mesotelioma o el de pulmó.

La Sala d’Actes del Centre Cultural de Ripollet (rambla de Sant Jordi, 2-4) acollirà a partir de les 20h. l'acte de presentació del llibre "Amiant. 100 anys", promogut per l'artista Salvador Mañosa i editat pel segell cerdanyolenc Montflorit.

Al llibre s'alternen fotografies realitzades per Mañosa, inspirades en el patiment dels afectats per l'amiant, amb textos de familiars de malalts, de metges especialistes i de veïns de Cerdanyola i Ripollet implicats en la lluita contra l'amiant i sota la coordinació del pneumòleg Josep Tarrés. El llibre s'ha pogut editar gràcies a la participació del Club Rotary de Cerdanyola.

L'acte previst a Ripollet comptarà amb la participació de Jaume Mimó, Josep Vigueras, Miquel Sánchez, el doctor Josep Tarrés, Salvador Mañosa i l'alcalde de Ripollet, Juan Parralejo.

I ja en van tres!

2009-02-15T15:50:00.000-08:00

V
espre interessant, el de la tercera trobada presencial dels Blocs de Cerdanyola. la cita fou divendres. Primer a la sala d'informàtica del Casal de l'Esport i després de remenar bytes i bytes, a can Jordi Molina (B'Art de l'Ateneu), per sopar.
Ens visitava en Carlos Soler, titular de l'interessant bloc Bloctecnia, qui a suggeriment del grup va acceptar tot d'una compartir una estona amb nosaltres.
La qual cosa, tot s'ha dir, permeté conèixer una mica els budells dels blocs per "customitzar-los" un xic. Variant-ne els colors, les tipografies, aprenent a pujar-hi fotografies, vídeos, etcètera.

De la vetllada tècnica destaquen el bon ambient generat i el fet que com sempre, tot aprengueren en grup, els uns dels altres. Creixent col·lectivament.
El sopar, ja sense màquines, ens permeté parlar una mica de tot. Dels blocs, és clar, però de moltes altres coses. Riguérem molt, això sí.
Per qui tingui un bloc cerdanyolenc i vulgui afegir-se a la colla, www.blocsdecerdanyola.com.

Esport i política

2009-02-11T10:56:00.000-08:00

M’agrada el bàsquet. Un esport que a Ripollet té una llarga història i un prometedor futur. Pertanyo a una família que compta amb tres generacions de jugadors i jugadores d’aquest esport. Actualment, com entrenador d’un equip aleví i pare d’un jugador júnior, visc, veig i gaudeixo de l’esport de la cistella. I sempre que puc intento seguir el bàsquet d’elit a través de la petita pantalla.
Així ho vaig fer amb el partit del FC Barcelona i el Maccabi Tel Aviv, jugat a la ciutat comtal. Un matx de la competició europea que es veié salpicat per la política. No m’agradà la manera com rebérem l’equip israelià – espectacular dispositiu policial, per garantir la seva seguretat – ni els incidents que es produïren en el decurs del partit, quan activistes polítics intentaren “rebentar” l’espectacle esportiu per publicitar la seva causa. Era necessària, aquesta acció?. Calia polititzar l’encontre esportiu?. Què hi guanyaren? [algunes fotos i titulars, potser?]
Els catalans hauríem de ser especialment sensibles, a la barreja d’esport i política. No hem denunciat la intromissió política del govern central quan les federacions esportives catalanes han intentat el reconeixement internacional?.
Cal ser conseqüents i fer cada cosa, la política i l’esport, allà on pertoca. Sense barreges perilloses i interessades.

[Bitllet publicat al Cerdanyola al dia, 11 de febrer de 2009]

Jordi Miró, el cartipàs i la comunicació

2009-02-08T14:18:00.000-08:00

El govern de Cerdanyola ha estat recentment remodelat. Qui fins ara ostentava les responsabilitats de l'Àrea de Presidència, Marta Pujol, assumeix les d'Urbanisme. I Jordi Miró és qui substitueix Pujol al capdavant de la cartera que té, entre d'altres responsabilitats, comunicació.

En Jordi, que ha estat elevat a la categoria de tinent d'alcalde, haurà de greixar ben greixats els rovellats mecanismes de la comunicació municipal. Oxidats, en el vessant corresponent a l'administració, per l'aplicació de les màximes "millor no ho remenem" i "dia passa, any empeny". No vull ser malpensat i m'entesto a creure que la inactivitat del govern local en matèria de comunicació - anem cap als dos anys de l'actual bipartit - és conseqüència que aquests temes sempre són els darrers, aquells als que mai no s'arriba. Els pot - al govern - el dia a dia.
Segurament és això, allò que provoca la ubicació al llimbs de la cosa comunicativa - perquè un oblit premeditat no encaixaria amb la transparència i altres bonics vocables que acompanyen ICV quan defineixen la seva proposta d'informació. El mateix, és clar, per CiU. Recordo que governa en coalició amb ICV i per tant, n'és corresponsable de la gestió que se'n fa. En tots els àmbits: també el de la comunicació.

Tornem a Cerdanyola i a la comunicació local. Acabàrem l'anterior mandat amb la constitució del Consell Municipal de Comunicació. En el decurs del ple d'octubre de 2008 es nomenaren els professionals que s'integraran en aquest consell. I des de llavors ençà, com ja s'ha dit, cap notícia més d'aquest òrgan consultiu. Els nomenats i nomenades ho són "in pectore", perquè encara no han pogut exercir la seva condició d'integrants del Consell.

Mentrestant la ràdio municipal sobreviu gràcies als professionals que la fan possible, sense que el govern tingui clar què en vol fer, d'aquest mitjà. La desídia dels que manen, digueu-li inacció, fa que es perdi la força aglutinadora, generadora d'il·lusió, d'un mitjà com Cerdanyola Ràdio. El retrat és semblant a altres suports comunicatius, com és el cas del portal cerdanyola.cat. El diagnòstic és millor per al diari cerdanyola.info i el butlletí Riu Sec.

El Jordi Miró haurà de conjugar un verb que empra molt sovint, endreçar, per a solucionar d'una manera efectiva el desgavell que viu la comunicació municipal. Només he comentat la situació dels mitjans de comunicació, sense a entrar a valorar altres aspectes de la comunicació institucional que, mal orientats, perjudiquen la ciutat, la pròpia credibilitat del govern municipal i, de retruc, l'Ajuntament en el seu conjunt.

Sort, Jordi, en l'endreça que hauràs de liderar. És important afrontar-la i fer-la ben feta perquè Cerdanyola comuniqui bé. Ben orientada, amb les idees clares i amb els mitjans que li calen per fer-ho.

Cuina amb possibilitats

2009-02-01T15:53:00.001-08:00

Les paraules i les menges, sàviament mesclades, fan meravelles al cos i a l'ànima. Proveu-ho en un taller per llepar-se'n els dits. I el que s'escaigui.

Semàntica

2009-02-01T01:47:00.001-08:00

El diccionari de la llengua, publicat per l'IEC, descriu la paraula semàntica com la "branca de la lingüística que estudia el significat dels morfemes, dels mots o de les unitats significatives superiors." Aquests dies - de fet, cada dia amb més o menys intensitat - he treballat força amb les paraules. Escrivint-les, escoltant-les, mirant d'entendre els discursos que es confegeixen amb elles.
D'una banda, i en un context professional, vaig assistir a un acte celebrat a l'Ateneu amb el títol "Palestina, causes i efectes del conflicte". Parlaren dos palestins, per a exposar les causes del conflicte que aquests dies està d'actualitat i comentar la situació a Gaza des de l'òptica d'una persona que hi nasqué, en un camp de refugiats i ho ha viscut en primera persona. Després hi hagueren intervencions, més que no pas preguntes, des del públic.
Es notà a faltar cap veu que parlés des de l'altre punt de vista (el títol de l'acte ja era excloent i decantat cap a una de les parts en conflicte). Hi hagué un ús ambigu de les paraules (volgut? No sé pas dir-ho) en confondre Israel amb la gent que hi viu, en aquest país. O bé equiparar l'antisionisme amb l'antisemitisme (com digué un dels palestins, aquest poble, junt amb el jueu, també és semític). Es comentaren els horrors de la guerra, suportada per els EUA i Europa. D'acord. Però cap crítica als atacs del bàndol palestí cap a Israel. Més aviat justificacions de l'estil que són una resposta a les agressions (genocidi, mot emprat sovint) d'Israel envers els palestins.

Estic en contra de qualsevol guerra perquè l'únic que produeix és un gran patiment entre la població civil. Especialment. Sóc partidari de la diplomàcia, del diàleg, de les paraules, no pas de les armes. Afortunadament, i en context de l'acte esmentat, hi hagué una crida al seny, al parlar i no matar. El moderador de l'acte, en el seu resum final, recollí aquesta via de solució. La recomanable, sens dubte. Ho digué un dels ponents: "si no hi ha pau a Palestina, no hi haurà pau al món."

Més paraules. Aquests dues llegeixo el llibre de poesia del cerdanyolenc Josep Maria Roquer, "La xarxa de mil nusos", guanyador del XIII premi de poesia "Miquel Martí i Pol". El poema que dóna nom al recull: La xarxa de mil nusos: L'inici és fàcil./ Després tot s'interseca:/ el passat fila/ uns nodes que ens envolten,/ la xarxa de mil nusos."

Justament, d'això es tracta. Cal fer xarxa. A l'Orient Mitjà, a Cerdanyola ....

Tres relats

2009-01-25T11:19:00.000-08:00

P
er fi els hem pogut llegir, els relats premiats al "Caterina Albert" de narrativa breu per a joves autors, en les edicions de 2006, 2007 i 2008. El servei de Publicacions de la UAB ja l'ha editat i és possible de comprar-lo. Bé, a la ciutat és complicat perquè us haureu de desplaçar fins a l'Abacus de la UAB. O bé optar per la compra via Internet. Els amics de l'Aranya no els tenen, fet que els dol donat que han demostrat una especial sensibilitat per oferir al públic cerdanyolenc tot allò que afecta o escriuen els vilatans o gent vinculada, d'alguna manera, amb el municipi. Les dificultats amb les distribuïdores, una certa manca de sensibilitat de la UAB envers la ciutat, fan molt complicat, per no escriure impossible, que els llibres guanyadors dels premis literaris que convoquen UAB i Ajuntament no es vegin als aparadors de les llibreries de la ciutat.

Un servidor, que treballa a l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament de Cerdanyola, ha tingut el privilegi d'accedir-hi, al text. D'entrada i en un comentari que faria extensible al volum ressenyat en el darrer post, els dissenys de la UAB són lleigs. No et diuen: compra'm!. O com a mínim: fulleja'm. Més aviat semblen manuals propis de qualsevol assignatura. Austers, freds, ... que no auguren la riquesa imaginativa que amaguen les planes interiors.

Els contes
Poc més de 100 planes per encabir els relats de Toni Mata, guardonat el 2006, Edgar Cantero, 2007, i Víctor García Tur, 2008. Tots tres autors nascuts a principis dels 80. 1982, el primer i 1981, els altres dos. Joves autors en trànsit cap a la trentena, però amb propostes literàries interessants.
Anem per les narracions. El relat de Toni Mata, "Alienació mental transitòria", és un recull de petites històries sorgides d'una anècdota, d'un fet destacable però processats per una òptica surrealista, descontextualitzadora de la realitat.
"Front", de Víctor García Tur, situa el seu relat en un moment històric trencador, de la nostra història contemporània. Això és, la Guerra Civil. Aquest és el marc, però el nus de la qüestió és la relació entre una dona i dos homes. Història antiga, potser tan com els humans, comportarà que en un moment determinat es trenqui aquest triangle. Volgudament, és clar. Qui trenca, com haureu endevinat, és un dels vèrtexs. I qui pateix el tràgic trencament, gràcies a una bala fabricada pels "camarades russos" és qui ho explicarà ....

Tres Nadons
Acabo amb "Tres nadons", el conte d'Edgar Cantero. Em va agradar molt Baileys's Coke, tal i com escric al darrer post. En aquest relat, premiat la mateixa nit en què Cantero assolia el Valldaura, amb "Baileys...", i el Caterina Albert, l'autor demostra que els premis no són una anècdota. Hi ha, en els seus treballs, un treball ferm perquè el lector gaudeixi a fons. Això sí: cal estar preparats per córrer, per viure una història quasi mil·limetrada i ben estructurada. L'hàbil Cantero, conscient que la velocitat fa que deixem enrere elements claus per interpretar les seves històries - l'una i l'altra - acota el text i ens diu: això és important, recorda-ho.
Pistes però també capacitat per estructurar unes narracions que ens enganxen i fan que no puguem deixar de llegir fins acabar la història.
Per un servidor - no sé si s'ha notat - aquest conte és el que més m'ha agradat dels tres. Com la novel·la anterior. Per això, en recomano la lectura, de tots dos. I d'alguna obra més, que té publicada i que va venir a presentar a la ciutat.
En fi, esperem que com a mínim, els llibres premiats a Cerdanyola es puguin trobar a la Biblioteca de la ciutat.

Salpebrat al gust!

2009-01-19T14:55:00.000-08:00

E
nllestida la cosa del semestre universitari he consumit productes culturals durant moments esparsos de rara disponibilitat de temps per fer-ho. Avui he enllestit el Baileys n'Coke, de l'Edgar Cantero, premi Valldaura Memorial Pere Calders 2007. Una novel·la curta, un relat llarg [una nouvelle, com en diuen a França?], divertida, trepidant, que t'atrapa i no pots deixar de llegir. El contingut, un 10. L'edició, feta pel Servei de Publicacions de la UAB,pèssima. Sembla, talment, un manual de qualsevol assignatura. A més, si voleu comprar-vos el llibre ho tindreu magre, a la ciutat. El fet que la UAB treballi amb un distribuïdor molt especialitzat fa que no el puguem comprar a l'Aranya, per exemple. Sí que hi és a l'Abacus (l'he vist a Sabadell, suposo que també hi serà a la llibreria del Campus). O bé el podeu comprar per Internet. Si navegueu pel web del Servei de Publicacions veureu com ja han publicat les obres guardonades a la darrera tongada dels premis literaris, els del 2008.

Música ....

En la vessant musical aquests dies escolto especialment dos CD. El Som així.., d'en Ramon Sauló, i Els millors professors europeus, dels Manel. Un treball, el primer, de retorn i culminació d'un desig, de fer alguna cosa que ha anat quedat relegada. El segon, el debut d'un grup. Les lletres d'ambdós treballs són per escoltar-se-les tranquil·lament. Parlem de temes propers, íntims de vegades, quotidians, retrats al fresc d'allò que passa al nostre voltant que no veiem perquè anem massa de pressa.
Per cert, molt recomanable passar-se pel bloc de Pepe Urbano i veure-hi la darrera entrada, dedicada a en Ramon. Amb la portada i contraportada del 1r i darrer vinil publicat fins que enguany ha aparegut el CD. Uns quants anys entre l'un i l'altre.

Els CD, escolteu-los!. Paga la pena fer-ho!.

... i bloc nou

Això dels blocs no s'atura i ara en Miquel Sánchez n'ha obert el seu. El titula Cerdanyola, de Miquel Sánchez. El polifacètic Miquel publica alguns articles interessants, en aquesta nova finestra que obre a la xarxa.

Disney Channel en català, ja!

2009-01-19T14:51:00.000-08:00

L
a TDT ens ha portat el Disney Channel. Les seves produccions i artistes són famoses: els Jonas Brothers, Hannah Montana, les pel•lícules de High School Musical o les de les Cheetah Girls, entre d’altres, són habituals de moltes llars catalanes. Arrasen. Repasseu les notícies prèvies a l’arribada dels Reis Mags i quines joguines demanaven els nostres menuts. Moltes del canal Disney i totes en anglès i castellà. Res de res en català.
Els nord-americans en saben molt, de fer i vendre televisió. El resultat és bo per a molts i ven. Em pregunto: per què no el podem veure i escoltar en català?. No podria la Generalitat negociar amb el canal una versió en català del seu producte?. El cost el podrien assumir conjuntament amb els odontòlegs i cirurgians maxil•lofacials del país. Que per què?. Mireu-vos qualsevol sèrie del Disney Channel i observareu que els protagonistes sempre riuen amb unes dents impecables. No puc ni imaginar-me com deuen acabar el dia ... desencaixats de mandíbules, segur. Això sí, amb les dents perfectes.
Veig l’escena: el “nostre” Tresserras (Conseller: Cerdanyola existeix!) i la Geli negociant amb el senyor Disney, assessorat pel “Tio Gilito”. I molts euros catalans, perquè com sempre, ens tocaria pagar. Però com a mínim, enlluernaríem amb la dentadura. Segur!.

[bitllet publicat al Cerdanyola al dia]

El primer de l’any

2009-01-06T14:54:00.000-08:00

R
etorno al bloc, que tenia un xic abandonat des de feia uns dies. Any nou i normalització després d’uns dies d’estada a l’illa de la calma. A prop de Randa, he pogut compartir estones amb la Marutxi Beaumont i el poemari “Arquitectura de l’aire”. Una obra recull d’emocions inspirades pel Chillida Leku. L’inici, l’excusa, però el viatge que proposa la Maru va molt més enllà. S’hi veu clarament la dona que reivindica el paisatge humà, les ciutats fetes per a les persones i no per vés a saber qui. Reivindica l’aire i abjura, a la darrera plana del recull d’aquells qui “em barreu matusserament l’aire” a qui no ofereix “ni una paraula més”.
L’homenatge principal és per l’Eduardo Chillida. Ho diu la poeta, quan escriu l’elegia dedicada l’escultor quan les planes del llibre veuen la coberta: “A tu, artífex de la ingravidesa/ del massís./ A tu,/ mestre del traç/ i el ritme./ A tu,/ rotund/ i subtil alhora./ A tu, / finestra oberta/ a d’altres proporcions./ A tu,/ Eduardo Chillida,/ arquitecte de l’aire.”

Fermall de luxe per una dona agraïda que ha sabut viure l’espai d’en Chillida a Zabalaga. Allà, entre les escultures del mestre, reflexiona, “des del banc,/ m’amaro d’espai ...” i troba arguments poètics per cridar l’atenció d’aquells que dissenyen l’espai urbà abonats a la línia recta. Els recrimina haver oblidat el ritme de la corba “has deixat cantellut el meu món,/ l’angle recte s’ha instal•lat als carrers”, tot recordant-los que ells (i elles) també fan el paisatge.
Beaumont reivindica la corba, amb arguments fisiològics “ni el meu genoll,/ ni el meu colze/ fan un angle recte, / ni la inclinació del meu coll,/ ni el traç de la meva esquena” , naturals, propis de l’entorn i fins i tot onírics.
Un bocí d’un poema, que potser aprofitarà la Núria per al seu Laboratori d’idees . “Ser d’un lloc,/ fondre’s amb un lloc/ i comprometre’s.”
Acabo amb un bocí de poema de Lluís Maicas, llegit a l’article “Encara són possibles els viatges”, de Bartomeu Fiol (Diari de Balears, 30/XII/2008). Diu: “Mai l’èxtasi fou més serè./ Mai més màgica la fascinació/ per la forma i per la seva absència”, referint-se al Chillida Leku.

Una cançó d'un grup que m'interessa. Els Manel.

[La fotografia és del Chillida Leku]

Justícia curosa amb les persones?

2008-12-21T15:14:00.000-08:00

Cerdanyola compta amb uns nous jutjats, inaugurats enguany a bombo i plateret per tota la corrua d’autoritats que pertoca en aquests casos. Disseny, funcionalitat, modernitat, tot això i més s’aplega en el nou edifici ubicat al Passeig d’Horta. Però algú ha tingut en compte que el que allà s’hi fa i imparteix va adreçat a les persones?. Ho dic perquè per qüestions personals vaig haver d’anar al jutjat de guàrdia el diumenge 7 de desembre. A banda d’una deficient senyalització de l’edifici per indicar-te per on s’accedeix a aital lloc (no per la porta principal: és per un lateral) resulta que només hi poden accedir a l’interior les persones que han estat citades per sa senyoria. La resta, al carrer. Plogui, nevi, faci fred o humitat. L’edifici és gran, hi ha un bé de Déu de sales d’espera, però tu i qui no porti citació, al carrer.
A ningú li agrada haver d’anar als jutjats. Però quan hi vas, et sorprèn veure el grau de deshumanització que hi trobes. Tinguis 46 anys – els meus – o 70, els del meu pare, que també hi era: et quedes a la serena. Crec en la justícia, però la vull com pertoca, curosa amb les persones. Per això espero que aquest bitllet faci reflexionar les autoritats del Departament de Justícia i solucionin el que denuncio. Uns fets que a altres llocs no passen.

Amics

2008-11-30T14:07:00.000-08:00

E
n Josep Maria dedicava a en Salvador Mañosa un bitllet a la revista Cerdanyola al dia. Avui, armat amb unes tisores, goso escapçar la revista (perdona'm, G.!) per retallar l'article i que el meu escàner no deformi els caràcters del text. Perquè el que escriu en Josep Maria Riera fa justícia a l'amic Salvador Mañosa. Si no llegíreu el text en paper, ara en teniu l'oportunitat gràcies a Internet.

[pitgeu damunt la imatge i augmentarà de mida]

100 anys d'amiant

2008-11-30T11:22:00.000-08:00

L
'amic Salvador Mañosa m'envia la fotografia que adjunto, en la qual se'l veu a ell mateix, junt amb autoretrat i la portada del llibre 100 anys d'amiant. Es tracta d'una iniciativa de l'amic Salvador, realitzada gràcies al Club Rotary de Cerdanyola i la feina professional de l'Editorial Monflorit.
Fotografies i textos escrits per persones de la ciutat confegeixen un treball que agermana, si es pot dir així, malaltia, pensament, sentiments i art.
La presentació es farà dimecres, a les 20h i a l'Espai Enric Granados. Es un dia d'aquells en què s'hi ha de ser. Per nosaltres però especialment, per totes aquelles i aquells que ja no hi són. M'ho digué en Salvador: ells i elles seran els autèntics protagonistes. Té tota la raó.

Agraïments

2008-11-19T15:21:00.000-08:00

H
i ha una pràctica comuna a la classe política i amb independència del pedigrí de cadascú que és l’agraïment públic als “tècnics i regidors” de la feina feta en tirar endavant determinat projecte, estudi, etcètera. Ho havia viscut als plens de Ripollet i fa ben poc, ple d’octubre, vaig descobrir que també és pràctica habitual a Cerdanyola. Constatat el fet, em pregunto: els tècnics i regidors no cobren un sou per fer la seva feina?. Cap agrair-se-la sempre? Pateixen cap problema d’autoestima i se’ls ha d’apujar l’ego d’alguna manera? .

He observat que aquesta pràctica de l’agraïment només és emprada en determinats àmbits i personal. Per què no amb tothom?. Us imagineu el senyor alcalde inaugurant qualsevol obra? (és només un exemple, ja sé que hi ha crisi i hi haurà pocs actes així). “[tirallonga de salutacions femení / masculí que elideixo] ... i agraeixo al paleta que va posar aquest maó la feina feta, a l’encofrador l’encert de la columna, al guixaire la perfecció de les parets, al pintor la calidesa del tons, al lampista la bona qualitat dels endolls, al serraller, els panys ben posats ... “. I així continuaria la cosa. Es democratitzaria l’agraïment, la qual cosa agraeixo. Òndia, he fet un metaagraïment!. El dedico a les noies de l’Ateneu. Han tornat! Lluís, que no marxin!

[bitllet publicat a la revista Cerdanyola al dia, edició 19 de novembre]

Actualització: ens l'han tornat a jugar!. Ja no hi són les noies!. Ara hi ha una exposició dedicada a Londres!

Nou vídeo d'en Ramon Sauló

2008-11-15T09:18:00.000-08:00

N
ovetat viodeogràfica d'en Ramon Sauló!. Made in Cerdanyola. Pitgeu i gaudiu. Ara només cal esperar el (o els) concert(s) del nostre cantant. Qui, per cert, ja ha enregistrat nou disc.
Novembre, un bon més per a la cultura. Mes de novetats editorials i videogràfiques.

Novetats editorials cerdanyolenques

2008-11-12T14:34:00.000-08:00

A
vui m'han fet a mans dos llibres. L'un, personalment la mateixa autora. És Arquitectura de l'aire, de Marutxi Beaumont, premi Montflorit de poesia 2008. L'ha publicat l'Editorial Montflorit.

L'altre, La pell dels anys, és un recull de contes de l'Isidre Grau. L'ha publicat l'editorial del Port de Pollença Edicions del Salobre. Aquest llibre ha arribat via correu, segur i com sempre, per indicació de l'escriptor.

Gràcies a tots dos!. Ara toca trobar el temps per llegir-los i conèixer-vos una mica millor a través d'allò que heu escrit. Si voleu acompanyar-me en la lectura, segur que a l'Aranya trobareu els llibres. De fet, una de les darreres entrades del bloc anuncia l'aparició del llibre de l'Isidre. Com, suposo, aviat hi haurà una altra dedicada al poemari de la Marutxi.

Ripollet: el fet excepcional requereix professionalitat

2008-11-12T11:35:00.000-08:00

V
isc a Ripollet. Una població vallesana colpejada per la mort sense sentit d’una noia a mans, tot sembla indicar-ho, de dos nois de la mateixa edat. Adolescents tots tres. Se n’ha escrit i parlat molt del tema. Aquests dies les càmeres de televisió han sovintejat pels carrers de la vila, buscant a tort i a dret a qui podien entrevistar per il·lustrar amb imatges, paraules o instantànies el dolor d’un poble obrer, pacífic i tranquil que no entén els motius que desencadenaren el tràgic succés.

Un fet com el descrit ha colpejat el poble. Es fa difícil d’assimilar, si és que mai s’aconsegueix. Col·lectivament, com a comunitat, ens toca superar el moment. Una mort violenta i especialment, les circumstàncies que l’envolten i l’edat dels protagonistes, és notícia. Els mitjans de comunicació hem de fer la nostra feina. Des del lloc dels fets, intentant explicar què ha passat i allò que pugui ajudar a qui rep la informació a assimilar-la. Passar més enllà d’aquests topants, al meu entendre, diu ben poc de la feina que ens pertoca, als comunicadors. Què pot aportar una suposada descripció del barri o els detalls de l’agressió davant la realitat del crim?

Són dos exemples, entre diversos apareguts aquests dies, de feina mal feta, mal plantejada, que no du enlloc. El primer, el TN migdia del 2 de novembre. Una periodista desplaçada a Ripollet informa en directe dels fets. Joan Carles Peris, un dels conductors del TN, li demana a Fàtima Llambrich “detalls” sobre la zona on s’ha produït la mort. La redactora respon avisant-nos que els “veïns” (quins?, quants?) han aprofitat la presència de les càmeres per qualificar el barri de “molt conflictiu”, on “no se senten segurs”, “hi ha baralles entre bandes de diferents nacionalitats” i a més, tot i estar-hi al barri la comissaria dels Mossos d’Esquadra, no hi patrullen. Com a fill de Ripollet i coneixedor d’aquest barri, la visió narrada per la redactora no s’ajusta gens a la realitat. N’era conscient, la Fàtima Llambrich, que posant-hi la seva veu a les “declaracions” del veïnat les feia seves?. Amb qui les va contrastar?. Sabia que amb aquest missatge ajudava a estigmatitzar encara més un barri, un poble obrer, com Can Mas i Ripollet?. Havia estat mai abans al poble?

El segon. Els articles de la Maika Navarro a El Periódico del mateix dia. Calen tants detalls per a informar els lectors del fet noticiable?. Què en treu la periodista de recrear-se en escriure la peça?. Què hi treu El Periódico de publicar-la?
La Junta de Portaveus de Ripollet va emetre un comunicat on “lamentava” el tractament de la informació per part d’alguns mitjans, alhora que els demanava un “tractament curós” dels fets, en existir el secret de sumari i afectar la situació a menors.

No és el primer cop que com a municipi hem d’afrontar situacions traumàtiques, excepcionals. L’any 2000 alumnes d’una escola de la vila perdien la vida en un fatídic accident esdevingut a Sòria. Aquell fet i el tractament donat per alguns mitjans va provocar un encès debat a la professió sobre on són els límits de la nostra feina. Amb la perspectiva dels anys i situat a Ripollet, em pregunto si tot allò va servir per alguna cosa. Vull creure que sí, que la majoria dels periodistes reflexionen sobre el què diran i com ho faran quan plantegen la seva feina. Pensant que s’adreçaran a la col•lectivitat, de la qual en formen part. Aquells i aquelles que no ho fan així, i els mitjans que els aixopluguen, s’ho haurien de fer mirar i posar-hi una mica de professionalitat i humanitat en el seu treball.

[article escrit arran dels fets de Ripollet. Publicat a la revista digital Comunicació 21, el 5 de novembre.]

Què en fem, dels Blocs de Cerdanyola?

2008-11-04T06:32:00.000-08:00

A
quest és el repte, què en fem dels Blocs de Cerdanyola. La plana ja funciona i ara el pas següent es compartir-la, fer-la de totes i tots les i els blocaires. És per això que s'ha convocat una reunió, el proper dijous 6 de novembre, a les 19,30h i a l'Ateneu, sala "peixera".
Si dueu els bits a la sang, veniu-hi! Construirem junts! [els Blocs, no pas altres coses]

Antònia Font, la franquícia de l'alegria

2008-10-25T16:36:00.000-07:00

[El vídeo de We Yeah!]

G
ran nit al teatre de l'Ateneu. Els Antònia Font, acompanyats d'una formació orquestral, han presentat el "Coser i cantar" a la ciutat. El marc triat per l'ocasió potser no era el més adequat, perquè els Antònia, simfònics o elèctrics, són per escoltar-los en un espai que permeti bellugar-se. Ballant, picant de mans o comentant la jugada amb la gent del costat, però no pas per veure'ls i viure'ls encotillats per la butaca. Tot s'ha de dir: malgrat una certa fredor inicial, el públic, lliurat des d'abans de començar el concert, ha començat ben aviat a picar de mans, cantar quan se'l convidava a fer-ho (i quan no, també) i ha acabat dempeus amb Wa Yeah!.

El concert ha funcionat bé. Hi ha hagut bona química entre el fustam i el pati de butaques, com ja he dit, però també amb els músics "simfònics". S'ho han passat bé, treballant. La qual cosa han exterioritzat, especialment els violinistes, muntant-se "coreografies" ara m'alço, ara m'assec o ara toco amb un per a l'aire. Per acabar amb uns apoteòsics cors finals, al Wa Yeah!, magistralment oficiat per en Pau Debon.
Tot s'ha de dir: Antònia Font són les lletres del Joan Miquel Oliver, se'ns dubte, però és especialment en Pau, el cantant. Impressionant el seu "Astronauta rimador", potent, amb cadència rapera i culminat amb gran força i mestratge. Ha treballat bé, ratllant la perfecció. Però és humà: ho hem comprovat quan amb els de l'orquestra ha interpretat "portaavions" i s'ha quedat en blanc mentre deia la lletra. No ha estat res: ha empalmat a l'estrofa següent i l'espectacle no s'ha aturat.

Les coses de l'escenari
Curiosa la manera de viure el concert en Joan Miquel Oliver (avui amb guitarra acústica) i en Joan Roca (baix). Han fet la feina que els pertocava, això sí, però durant el concert - 2 hores - la constant ha estat posar una cara inexpressiva, seriosa. Imatge trencada amb algunes bromes i comentaris entre els Antònia.
En Jaume Manresa, des del teclats, mostrava una cara molt més riallera des de la seva talaia, on manegava els teclats.
No qüestiono la cara que fa cadascú, només ho constato. M'ha cridat l'atenció. Perquè si m'ho miro des del seu punt de vista, segur que estan una mica farts de tocar sempre les mateixes cançons, ara aquí, ara allà ...

No s'ha venut tot el paper
Ha estat una llàstima, comprovar com el teatre de l'Ateneu no s'ha omplert de gom a gom per a rebre els Antònia. Malgrat la publicitat i el preu raonable de les entrades anticipades - 14€ - amb prou feines s'haurà arribat a un 70% de l'aforament de la sala. El concert pagava la pena i ara ja és història.
Properament arribaran a l'Ateneu nous espectacles de gran qualitat que mereixen ens esforcem per a veure'ls i gaudir-los. Estigueu al cas!

Nus o vestits

2008-10-22T04:47:00.000-07:00

[l'Ateneu]

Ja sé que ha passat, amb les noies de l’Afocer. Són a les aules de dibuix dels tallers de l’Ateneu. Fem memòria: les xicotes que des de fa uns anys apareixes retratades al plafó que l’entitat fotogràfica té al vestíbul de l’Ateneu van desaparèixer un bon dia. Sense dir res i deixant-nos amb l’ai al cor, per no saber què els havia passat. Afectat, ho vaig escriure en el meu article d’agost. Van tornar. Però va tornar a passar: desaparegueren!. Tot coincidint amb una campanya de recerca de models per posar nus a l’obrador dels dibuixants. Eureka! tot lliga: les noies fan de models. I també algun noi.
Les corbes, turgències, ingravidesses, mesures ... geografia humana que els del llapis poden retratar, fent un plànol molt interessant de la ciutat i de qui hi viu. Tots els divendres al capvespre.
Ara que les noies han marxat, hi han posat una exposició de la muralla xinesa. S’hi aprecia la grandesa del monument, l’habilitat del fotògraf ... però no hi ha ningú. L’amic Lluís m’ha confessat que hi havia una xinesa però que avorrida, se’n va anar. On? No ho sé.
Vista la situació els gestors de la cosa cultural podrien planificar la feina de les xicotes (i el xicot). Uns dies, fent de models, uns altres, al vestíbul. Buscant l’equilibri. Nus o vestits. Però sent-hi. Com una gran família.

[bitllet publicat al Cerdanyola al dia número 1289]

Una qüestió d'imatge

2008-10-19T09:31:00.000-07:00

La Txell i l'Òscar

La Txell, comprant

La Txell, endreçant la seva roba

El programa Gran Angular, una joia de la programació de TVE Catalunya, emetia ahir un programa titulat "Una qüestió d'imatge". Tres amics de l'ACIC, Associació Catalana per la Integració del CEC, hi participaven, oferint el seu punt de vista sobre la qüestió de les modes, la percepció que en tenen, com els afecta ...
L'Òscar, la Txell i el José Àngel, tots tres invidents [el primer des dels 18 anys i els altres dos, des del naixement] explicaren coses molt interessants que si no vàreu veure en directe podeu "repescar" gràcies a Internet. L'Òscar és veí de Cerdanyola i la Txell viu a Ripollet, població que apareix en el reportatge. Paga la pena veure el reportatge!.

La plana web del programa incorpora el text que reprodueixo a continuació:

"Una qüestió d’imatge

Vivim en una societat on la imatge física conforma gran part de la nostra identitat i es considera com una manifestació important del que som. Creiem que escollim el que portem però és molt difícil sortir dels patrons establerts per la moda. Només cal fer una ullada als aparadors de les grans botigues per adonar-nos de com ens preparen per a la imatge que predominarà a cada temporada.

Per als anomenats vidents, la influència de les imatges que ens arriben de la publicitat i de la moda és força òbvia però, com viuen aquest tema les persones cegues? Se senten obligades a donar una determinada imatge? De quina manera els preocupa?

El documental sorgeix de diverses converses amb tres invidents, l'Òscar, la Txell i el José Àngel. L’Óscar és cec des de l’adolescència i la Txell i el José Angel ho són de naixement. Anirem de compres amb ells i conversarem sobre el tema de la imatge personal i de quina manera aquest fet condiciona, si és que ho fa, la seva vida."

[Les fotografies publicades en aquesta entrada han estat extretes de la plana del programa Gran Angular]

La Marutxi, a Sant Cugat

2008-10-14T14:16:00.000-07:00

L'amiga Marutxi exposa gravats durant tot el mes a l'Ateneu de Sant Cugat. En reprodueixo la tarja. Comparteix edifici, que no sala, amb l'Elisa Mengual, qui treballa amb pasta de paper. Ja ho sabeu: si aneu a la ciutat veïna, féu-hi un cop d'ull. O dos.

Els Antònia Font, a la ciutat

2008-10-14T02:51:00.000-07:00

Els tindrem a l'Ateneu el 25 d'octubre, presentant el "Coser i cantar". Les entrades a la venda el 20, a partir de les 9 del matí a la consergeria de l'Ateneu.

Una mostra dels Antònia ....

Avança la demanda contra Uralita

2008-10-02T11:32:00.000-07:00

L
a demanda presentada per l'Associació d'Afectats per l'Amiant ha estat admesa a tràmit, per la qual cosa ara s'obre un període de temps en el qual Uralita, si ho vol, podrà dir-hi la seva. El previsible és que se'n desentengui, dels afectats passius, com ha fet fins ara, i s'iniciï el judici per a dilucidar qui té la raó sobre la petició formulada.
Moralment, l'Associació d'Afectats per l'Amiant. Se'ns dubte. Caldrà veure què diu la justícia!.

El Leontí Trabalón, secretari de l'entitat, m'ha comunicat la nova aquest matí. Al vespre l'entitat ha celebrat una assemblea al Centre Cultural de Ripollet, per informar dels avenços de la demanda.

L'alcalde de Ripollet, Juan Parralejo, no hi ha pogut assistir personalment a la reunió per explica de viva veu que l'Ajuntament que presideix i l'Associació signaran un conveni que visualitzarà el suport del consistori ripolletenc a l'entitat. S'editaran opuscles informatius dedicats a informar la població dels perills de l'amiant i hi haurà una deixalleria especial per a dipositar-hi els residus d'aquest material nociu. L'alcalde de Ripollet, Juan Parralejo, en fa referència al seu bloc personal.
Cal celebrar el posicionament decidit de Ripollet. I Cerdanyola, què en diu o què fa?. Algú ho sap?.

[Fotografia: instal·lacions d'Uralita, extreta del portal de Miquel Sánchez dedicat a l'amiant]

Uralita, als jutjats

2008-10-01T15:25:00.000-07:00

L'
Associació d’Afectats per l’Amiant demanda Uralita als jutjats de Madrid
La demanda, pionera a l’Estat perquè demana reparació per als afectats passius de l’amiant, representa 57 casos, 38 de persones malaltes i 9 difunts. Tots estan afectats per malalties provocades per l’amiant, una de les matèries primeres de les populars “uralites”. Els demandants, coneguts com a malalts passius, mai no treballaren a la factoria d’Uralita ubicada a Cerdanyola del Vallès. Eren veïns de la planta o familiars de treballadors.

L’Associació d’Afectats per l’Amiant va presentar el passat 21 de juliol i al jutjat de primera instància Nº 46 de Madrid una demanda contra l’empresa Uralita en la qual se li demana que indemnitzi 47 persones afectades per malalties provocades per l’amiant, que en molts casos han generat processos cancerosos i la mort de l’afectat. En concret es sol•licita una indemnització global de 5.400.000 euros, com a reparació pels danys fets per Uralita als demandants, tant malalts com difunts, representats per les seves vídues.

L’Associació d’Afectats per l’Amiant vol que l’empresa Uralita reconegui la seva responsabilitat envers els malalts passius, fet que fins ara no ha fet. Sí que l’ha reconegut amb extreballadors, després, en molts casos, de processos judicials.
Els 57 demandants mai no treballaren a Uralita. Sí que foren veïns dels barris propers a la factoria o són parents de treballadors. Passejants pels carrers propers a Uralita o bé rentant la granota de la feina del marit, per posar uns exemples, respiraren les fibres de l’amiant que posteriorment provocaren càncers pulmonars.

El bufet d’advocats Roca Junyent representa l’Associació d’Afectats per l’Amiant. Conjuntament han estat dos anys preparant la demanda que s’ha presentat al jutjat madrileny. Una acció judicial que confien guanyar demanant justícia i reparació moral per als malalts passius. En aquest sentit argumenten que els darrers informes del Síndic de Greuges dedicats a l’amiant i la necessitat d’actuar-hi, demanant responsabilitats a l’empresa, refermen els seus plantejaments."

Transcric la Nota de Premsa editada per l'Associació d'Afectats per l'Amiant. Destaca el fet que és la primera denúncia presentada a l'Estat que afecta als malalts passiu.

La fotografia és d'en Salillas. Extreta de la seva plana dedicada a l'asbestosi. Miquel Sánchez també manté un portal amb força informació sobre aquest tema.

Horari

2008-09-25T06:16:00.000-07:00

El 15-S ha esdevingut per a un servidor una data clau: l’inici del curs escolar. Amb el que això comporta. Llibres, materials per l’escola, inscripcions a activitats extraescolars, etcètera. No és fàcil, quadrar i endreçar tot el maremàgnum que se’ns planteja als progenitors perquè la cosa arribi a una acceptable velocitat de creuer. Just ara, quan escric aquestes ratlles, signo un munt d’autoritzacions, crèdits variables, documents de drets d’imatge, faig còpies d’ingressos d’AMPAS i no sé quantes coses més. Quina burocràcia que du l’escola!.
Aquest és un segon pas. El primer – comprar els llibres – el vaig fer abans de l’estiu. Amb l’esperança de deslliurar-me del que ara visc. No ho aconsegueixo i ningú no em lliura dels quinze dies de desgavell de la posada en solfa escolar i familar. Mireu: aquests dies preparo el meu horari, on constarà tot el que faré per acompanyar els meus fills a les activitats off escola. Me’n sortiré?
Ja es veurà. Addenda: us comunico – i enllaço amb el darrer bitllet – que elles han tornat a l’Ateneu!. Gràcies, Jaume i amics de l’AFOCER!. Gràcies a qui s’ha interessat per aquestes dones del vestíbul!. Ara la normalitat s’imposa i les corbes i turgències vàries desafien els encefalogrames plans. Cridant a la revolta, of course!

[publicat al Cerdanyola al dia]

Endrapant!

2008-09-19T05:36:00.000-07:00

L'amic Pepe Urbano, el millor retratista de Cerdanyola, em "caçava" ahir al vespre, cobrint per Cerdanyola Ràdio l'acte de presentació de l'activitat "Mirades Solidàries", organitzat per la Regidoria de Drets Civils. Com apreciareu, hi havia gana. I no vaig ser home per resistir-me a l'encant de les pastetes. La foto és el testimoni de les meves fams. Hi així es publica, Pepe.
Per cert, la mostra esmentada paga la pena de veure-la. Si voleu més informació, cliqueu aquí.

Tanques

2008-09-16T11:31:00.000-07:00

U
na de les tasques de les administracions és bastir campanyes amb l'objectiu que tot rutlli raonablement bé. El trànsit i intentar rebaixar la sinistralitat és el leif motif de la iniciativa del Servei Català de Trànsit, Quan condueixis, mira la carretera. He vist els anuncis televisius, els he llegit a la premsa, n'he escoltat les versions radiofòniques i també m'he trobat amb tanques de carrer amb el missatge de la campanya. És en aquest punt on vull incidir, perquè si es vol evitar la distracció del conductor, una tanca amb aquest missatge no pot distreure'l. Ho dic perquè accedint a Cerdanyola per la Carretera de Barcelona, a l'alçada del CAP 2 i abans no arribar al trencall cap a Ripollet hi ha una tanca amb el lema en qüestió. Si qualsevol conductor l'ha de llegir perdrà uns segons d'atenció que poden ser crucials per la seva seguretat i la dels altres. Entenc que l'objectiu és bo, però s'hauria de cuidar la col·locació de les tanques. No fora cas que intentant resoldre un mal en féssim un altre ...

Elles han tornat!

2008-09-07T15:51:00.000-07:00

Q
una la canícula va de baixada i ja ha tret el nas algun ruixat, tot sembla que retorni a la normalitat. Les finestres pintades d'estrafolària manera - és un parer personal, tot i que sobre gustos no hi ha res escrit - han desaparegut del plafó de l'AFOCER del vestíbul de l'Ateneu. I com qui vol la cosa - perquè un servidor ho volia, doncs necessitava que tot estigués allà on pertoca - elles han tornat. Ho han fet amb energies renovades, amb una empenta d'aital magnitud que només arribar ja han desafiat amb les seves corbes i carns turgents, rodones i molsudes, el plafó. No en tenen prou amb dues dimensions i n'han de menester tres. És un pecat que encara no funcioni la fotografia en 3D ...
El retrobament ha estat intens. He entrat després de fer un cafè i les he vist, allà, a la seva talaia privilegiada. He somrigut i elles m'han tornat el gest. Hi ha hagut bona sintonia. I tranquil·litat. Ara ja hi som totes i tots. Ara ja es pot dir: el curs queda inaugurat.

[la foto és de Joan Buxó i ha estat presa del portal de l'AFOCER]

Waiting for Tresserras

2008-09-07T15:16:00.000-07:00

A
Mallorca organitzen un festival que dur per nom Waiting for Waits, nom que traduït vol dir "Esperant Waits". Nascut l'any 2001 la intenció del promotor és que un dia Tom Waits acabi tocat a la roqueta ... De moment ho ha fet ben a prop, a Barcelona, amb un gran èxit. Tot s'ha de dir.
Bé, doncs, serveixi aquesta introducció per a parlar del nostre FIT Festival i del Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Sr. Joan Manuel Tresserras. Enguany el FIT, Festival Internacional de Teatre Infantil i Juvenil celebrarà la quarta edició, demostrant gràcies a la feina feta per Bambalina i el suport de la Fundació Xarxa que portarà a la ciutat una programació d'autèntic luxe. De gran qualitat. Amb les millors companyies nacionals, estatals i internacionals.
El Festival, que es durà a terme la darrera setmana de setembre, amb representacions per a escoles i públic en general, es farà gràcies a l'entusiasme i voluntariat d'un grapat de veïns i veïnes de la ciutat que ja fa més de 25 anys que s'hi dediquen, a promoure el bon teatre familiar a la nostra ciutat. I al suport de l'Ajuntament i d'empreses i comerços locals. La Generalitat, tot i que s'ha demanat com pertoca, no hi farà costat.

La qual cosa sorprèn. Si més no perquè festivals com el que es fa a Cerdanyola no n'hi ha pas masses - per no dir cap - al nostre país. Què hi fa, que ens ignori la Generalitat?. Ho denunciaren a la roda de premsa de presentació del FIT Festival l'alcalde, Toni Morral, i la regidora de Cultura, Consol Pla. Rosa Maria Soler, de Bambalina, explicà que tot s'havia fet com calia i demanaven, però que la resolució del govern era que l'activitat quedava fora de subvencions per manca de recursos econòmics.
Probablement s'ha complert tota la parafernàlia de reglaments i normes bastides pel Departament de Cultura de la Generalitat, a l'hora de decidir com es reparteixen els ajuts. Malauradament no arriba pera tothom. Però crec que Cerdanyola, amb una llarga tradició en l'organització d'esdeveniments teatrals: primer, la Mostra de Rialles i ara el FIT, mereixia una altra cosa.
És per això que proposo endegar la campanya "Waiting for Tresserras", destinada a convidar el Conseller perquè conegui a fons el FIT. Ell ja coneix la nostra ciutat - és professor de la UAB - tot i que si no m'erro encara no l'ha visitat oficialment d'ençà el seu nomenament. Potser si ens coneix i veu com marxa el FIT, canviï l'actitud de la Generalitat envers aquesta activitat.
L'haurem d'esperar molt, al Tresserras?

[El de la foto és J.M. Tresserras. La imatge ha estat extreta del web de la Generalitat]

Esport

2008-09-03T08:44:00.000-07:00

L
'esport sempre té un paper destacat en el dia a dia col·lectiu. Les Olimpíades i darrerament l'inici de la lliga de futbol (el pa i circ dels romans, versió actual) fan que la prevalença de la cosa esportiva sigui una realitat.
Els Jocs Olímpics han fet que se'n parlés i veiés molt esport, a través de la petita pantalla. A banda de l'esport, també s'ha parlat molt de política. I és que sembla que ambdues coses, política i esport, hagin d'anar associades. Si més no, per aquestes latituds nostres. Fins i tot la blocosfera cerdanyolenca, a través d'un post del M. Molinón n'ha fet referència a la sempre difícil mixtura de la política i l'esport, salpebrat amb llengua i cultura.
Amb prou distància com la dels dies passats d'ençà que s'apagà la flama olímpica voldria fer públiques algunes reflexions - preguntes al vent sobre la difícil liason de la suor amb les idees pàtries.

1. Per quins set sous hi ha estats que permeten als seus territoris - Antilles Holandeses, Illes Feroe, etc ... - participar amb comitè olímpic propi i d'altres, com és el cas d'Espanya, no?. Per què no s'unifica la normativa?. Personalment crec que si hi ha més seleccions més esportistes hi podran participar als jocs.
2. Per què es permet la presència d'esportistes estrangers a una selecció olímpica?. Espanya, si no m'erro, en tenia 19. I s'ha donat el cas d'equips rics que han "comprat" atletes d'altres països pobres, nacionalitzant-los tot d'una. Qui té més diners és qui té més possibilitats de guanyar?. Hi ha competició en igualtat de condicions?
3. Es respecta la llibertat de l'esportista per triar amb quina selecció vol competir?. Cada atleta és lliure en fer la seva tria: és molt respectable. Malauradament i en segons quins esports - hoquei sobre patins, per exemple - si l'escollida és la catalana, hi poden haver sancions.
4. Una de crítica al gremi al qual pertanyo. Veiem retransmissions esportives de les Olimpíades i escoltant segons quins comentaristes m'ha sorprès profundament el seu "forofisme" a favor dels competidors espanyols. Ells i elles sabran què feien. Ara, quan actuen de manera "forofa" amb uns, sense ser capaços d'un allunyament crític - els i les espanyols també s'equivoquen - la resta de comentaris respecte als altres competidors perden força.
5. Culte al triomf. En moltes ocasions s'ha presentat com a única alternativa possible el triomf, la medalla. Sembla que no valia res més. I el culte a la persona en casos d'esport d'equip, com el Pau Gasol i la selecció de bàsquet. No sempre s'aconsegueix metall, la qual cosa no li treu gens ni mica de mèrit a qui ha quedat quart, setè o novè. Déu n'hi do l'esforç personal que en molts casos han de fer els i les esportistes. En Ramon Company, periodista cerdanyolenc de Com Ràdio, ho explica al seu bloc en un test referit a l'Almudena Cid. Assumiran algun dia les autoritats esportives que cal més inversió en la promoció de l'esport, de tots els esports?
6. Les autoritats internacionals de l'esport ajuden prou tots els països perquè els atletes puguin competir en igualtat de condicions?. Crec que no, només cal repassar localitzacions geogràfiques i delegacions.
I per acabar, la tant valorada per l'audiència TVE durant els Jocs Olímpics variarà la seva política de retransmissions esportives perquè no hagin de passar 4 anys més abans no tornem a veure a la petita pantalla molts dels esports que han donat medalles al combinat espanyol?

Elles no hi són

2008-08-27T11:35:00.001-07:00

T
reballo a l’Ateneu. Allà hi ha un plafó permanent de l’AFOCER, Agrupació Foto-cine Cerdanyola-Ripollet. Entitat, per cert, amb seu allà mateix. Segueixo: al suro sempre hi ha fotografies dels concursos mensuals que organitza l’entitat. Que combinen, de tant en tant amb alguna mostra d’algun dels socis / sòcies (poques, per cert). El denominador comú és que gairebé sempre hi ha unes quantes imatges on el pit, la cuixa i l’entrecuix femení hi apareix. Evidentment fotografiats amb gràcia i salero. Amb art, of course. Un s’hi acostuma, a la presència dels bells cossos de les noies del panell. Turgències, corbes, contrallums, vellositats presents o absents, tatuatges, piercings conviuen amb el dia a dia. Elles són com de la família. Però, ai làs!, fins que arriba un dia que no hi són! Les noies del pit, cuixa i etcètera. Les han substituït per una mostra de finestres tutticolori. Desolació. On són, aquelles noies?. Han marxat de vacances amb els fotògrafs?. Han emmalaltit?. Han trobat una feina millor? S’han allistat a l’exèrcit o als Mossos d’Esquadra?. Han marxat a fer d’ermitanes al Collserola?. No tinc respostes. Només unes línies per escriure; torneu, si us plau. L’Ateneu no és el mateix sense vosaltres. Visca la fotografia!. Artística, és clar!. O què us havíeu pensat?.

[text publicat a la revista Cerdanyola al dia, edició del 26 d'agost. La fotografia és de Joan Buxó, extreta de la plana web de l'AFOCER]

Un poema ...

2008-08-26T05:34:00.000-07:00

[Formentor i els seus pins]

U
n poema molt conegut de Miquel Costa i Llobera, "El Pi de Formentor":

"Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
que cruixen lo terrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encaptivam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! del geni n'és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.

Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades
sa caballera real.

Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
Oh vida! oh noble sort!

Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada
com l'au dels temporals".

[Si voleu escoltar-lo recitat per l'actor Lluís Soler, cliqueu aquí. La Maria del Mar Bonet ha cantat el poema. Escolteu-lo aquí]

Tornem-hi, que no ha estat res!

2008-08-26T05:23:00.000-07:00

Retorn a la feina. Per fer-ho més suportable, una frase molt enginyosa de Jango Edwards : "Riure és una gran arma de construcció massiva". Una gran sentència!.
El bloc retorna a la vida ....

[Recollida del Diari de Balears del 28 de juliol. Un servidor també ha estat a Mallorca, com una part dels blocaires cerdanyolencs. Ah! El de la foto és l'Edwards.]

Pronunciament del Síndic de Greuges sobre l'amiant i com afecta les persones

2008-07-22T01:10:00.000-07:00

[Fibres d'amiant]

E

l Síndic de Greuges ha fet pública una informació amb la qual manifesta la seva intenció que s'actuï per a millorar la salut de les persones afectades per l'amiant. Reprodueixo el document del síndic. Al final, un enllaç al text complert.

"Consideracions del Síndic amb relació a les persones afectades per l’exposició al pols de l’amiant

El síndic de greuges, Rafael Ribó, ha fet arribar a diversos departaments del govern de la Generalitat tot un seguit de consideracions i recomanacions per endegar les mesures adequades per a promoure i garantir la salut de les persones i la recuperació i prevenció del medi ambient amb relació a la contaminació provocada per l'exposició de pols d'amiant.

El Síndic recorda que prohibir la producció i comercialització de l'amiant no significa acabar amb tota la problemàtica.

Entre les mesures proposades pel Síndic hi ha localitzar els punts on hi hagin abocaments, evitar nous focus i actuar sobre els punts contaminats per procedir-ne a la descontaminació. En aquest sentit caldria disposar d'un registre d'edificis i zones que tenen amiant i decidir en cada cas el tipus d'intervenció.

També recomana elaborar plans de salut i protocols de vigilància per a les persones afectades que s'apliquin amb caràcter immediat i establir un pla d'ajudes. Incoar un expedient de responsabilitat patrimonial amb l'objectiu d'investigar si existeix nexe casual que fonamenti una responsabilitat administrativa i l'exercici d'una acció de rescabalament contra l'empresa productora, és una altra de les recomanacions, així com acordar la retirada dels productes que contenen amiant.

El Síndic investiga aquesta problemàtica arran d'una queixa presentada per una associació d'afectats per l'amiant de Cerdanyola del Vallès, població on durant 90 anys va haver-hi ubicada una empresa que fabricava materials d'amiant."

El text complert punxant aquí

Vull destacar una part del document extens, en concret de l'apartat de les conclusions:

"III.- Pel que fa als ens locals, cal assenyalar que tenen competència per a promoure tota classe d’activitats i prestar els serveis públics que contribueixin a satisfer les necessitats i aspiracions de la comunitat veïnal. Per tant, aquesta competència àmplia permet que tant l’Ajuntament de Cerdanyola com qualsevol altre ajuntament que tingui zones potencialment afectades participi en les accions que la Generalitat porti a terme.

És més, aquesta competència global es veu reforçada per la Llei de bases de règim local en atribuir competències concretes en les matèries de seguretat en llocs públics, protecció del medi ambient, defensa d’usuaris i consumidors, atenció primària de la salut i prestació de serveis socials.

En darrer terme, les normes sectorials també declaren que els municipis són competents per a participar en la gestió del risc per a la salut derivat de la contaminació del medi." [destacat en vermell, meu]

Llegit el que diu el Síndic, actuarà el govern de Cerdanyola com cal, posant-se al davant de les reivindicacions de les afectades i afectats per l'amiant?. L'Ajuntament de Ripollet també s'hi posarà al front d'aquesta reivindicació veïnal?. El Síndic, una vegada més, els ofereix la bastida legal perquè ho facin. Perquè actuin i exigeixin a la Generalitat solucions al problema de l'amiant i tot el que s'ha derivat al llarg dels anys.

I un bon dia, arribà la paraula

2008-07-21T03:25:00.000-07:00

H
i ha qui treballa en el món de la comunicació gestionant paraules, confegint textos a través dels quals explicar el bocí de realitat que li pertoca, ja sigui per feina o per plaer. D’altres disposen de les imatges. Això és: veuen el món a través d’una càmera. És el cas de l’amic Pepe Urbano. Urbano, com el coneix tothom, probablement el degà dels fotoperiodistes cerdanyolencs. Ara i gràcies a les eines que posen al nostre abast les tecnologies de la informació i comunicació – llegiu-hi Internet i ho farem més curt – el Pepe ha traspassat la quarta paret, emprant el símil teatral. Ha obert bloc a Internet, accessible a l’adreça http://blogdeurbano.blogspot.com/ . De nom, Blog de Urbano. I a banda de les bones fotografies s’ha engrescat amb l’escriure. Ara i amb el pas del temps, ell és també una mica “plumilla”.
Donant un cop d’ull al bloc descobrireu que en Pepe va publicant materials recollits gràcies a una de les seves passions: Cerdanyola i el que s’hi ha imprès. De moment ja hem vist algunes notícies de l’enyorada Revista de Cerdanyola.
Visiteu el bloc d’en Pepe: paga la pena. Vés que no us hi trobeu retratats algun dia!. Per cert, quanta gent haurà fotografiat el Pepe al llarg dels anys?. I si mai ens trobéssim tots, per fer una gran foto?. Urbano, entomes el repte?.

[Text publicat a la revista Cerdanyola al dia. En Pepe cada dia està més il·lusionat amb el seu bloc i la veritat és que no para de publicar bocins de la història de la ciutat. Ah! el de la foto és el Pepe Urbano].

Espases

2008-07-20T15:10:00.000-07:00

D

arrerament - coses de la feina - m'ha tocat assistir a un acte oficial. Hi assistia molta gent i estava anunciada la presència d'autoritats diverses. Màxims representants de les instàncies participants en una interessant iniciativa que des de fa uns anys se celebra a la ciutat. Arribo amb una certa antel·lació al lloc on es farà l'esdeveniment, per comprovar si les connexions i els aparells funcionen. Contacto amb el personal que munta l'acte i em diuen que ha caigut una de les autoritats que havia de presidir el conclave. Ràpida mirada a la mesa presidencial i observo com hi ha anunciada la presència de l'autoritat "acollidora". 20 minuts perquè tot comenci, temps més que suficient perquè "caigui" el nom d'aquest líder, que no assistirà a l'esdeveniment, i que serà representat per una altra persona. Ja van dues "primeres espases" caigudes, quantitat que augmentarà perquè al final en seran quatre, els absents. Quatre "primeres espases" substituïts per quatre "segones espases".

Un dels que substitueixen, irònic, explica que dels que presideixen l'acte quatre no hi haurien de ser. Només una persona sí hi és tal i com s'ha anunciat. Demana al públic, més pendent dels protagonistes de l'acte que no pas de la seva intervenció, que quan els mirin facin el favor de veure-hi els i les que representen. Qüestió fàcil quan el substituït i el substitut coincideixen en gènere però altament complicada quan hi hauria d'haver un acte de transvestisme visual i intel·lectual per aconseguir-ho, donat que a un senyor li tocà fer, vull dir, representar a una senyora.

Manca de respecte envers els protagonistes i públic aplegat per seguir l'acte? agendes atapeïdes? tardes d'estiu: millor dedicar-les a una altra cosa que no pas a un esdeveniment que durarà més de 2 hores?. Compromisos sobrevinguts ineludibles, per llur vital importància?. No sé pas què dir ni que respondre: no debades no sóc ningú dels que faltaren a la cita. Sí que els puc dir, als absents amb o sense causa, que els supliren bé, potser amb intervencions un xic llargues quan els veritables protagonistes eren un altres, no pas ells ni vostès.

Facin-s'ho mirar. Esforcin-se per ser-hi, en actes com l'esmentat. És la seva feina i a més, qui hi assisteix ben probablement els ha col·locat a vostès allà on són. Juguin el seu rol, fent de primeres espases.