L’amiga Núria Navarro, dedicava un post en el seu sempre aconsellable bloc Laboratori d’idees a la comunicació. O millor dit, a què fan el periodista, el responsable de comunicació i el polític quan volen transmetre un determinat missatge. No hi ha dubte que el darrer el grau d’objectivitat minva en la mateixa proporció conforme avança la gradació escrita ala frase anterior. O no?. Jutgem amb prejudicis?.
Al periodista se’l suposa garant i defensor de la imparcialitat, de la informació pura i dura. El seu interès és explicar al públic lector aquell fet que considera noticiable perquè qui accedeixi a la seva feina pugui entendre’l com cal. O si més no, tal i com l’entén ell. Des de la seva òptica, forjada per filies i fòbies, per experiències personals positives i negatives, per simpaties o per estats d’ànim ... Qui escriu, qui informa, té en les seves mans una gran eina que en funció del com l’adobi por produir un text o un altre. Fa un temps escoltava una anècdota que explicava que un famós articulista escrivia columnes per encàrrec. Del tema que fora. Només demanava: a favor o en contra del tema “x”. Després venia el passeu per caixa, de qui encarregava la feina.
El responsable de comunicació és qui ha de transmetre a la premsa allò que al govern /empresa/ grup l’interessa comunicar. Hauria de saber lligar al morter del sentit comú els interessos de qui el paga amb l’actualitat, allò que passa a l’entorn proper i les respostes / idees / esperances que el seu públic objectiu li demana.
Sempre amatent al que passi a l’ecosistema on treballa, ha de poder detectar amb prou antelació qualsevol moviment punitiu envers la divisa que defensa. Ha d’estar preparat per veure quins temes, quines qüestions seran d’interès per fer-les arribar a la premsa. Fer-ho com una pluja fina., sense atabalar. Entenent que és bona pràctica facilitar la feina a l’altre perquè es generen ponts de confiança. Cal cuidar a qui treballa amb la informació. No poques vegades el responsable de la comunicació institucional ha estat a l’altre banda de la trinxera i sap quin pa s’hi dóna. I com es valora que et facilitin la feina!.
Els polítics, aquest grup de persones darrerament menystingudes a casa nostra, són potser els menys objectius a l’hora de transmetre allò que volen dir. Tots, pertanyin a l’administració o estructura que sigui, viuen sotmesos a la pressió dels requeriments dels seus votants, i més en aquests temps que corren; a l’assetjament d’altres polítics de confessió diferent a la seva i al fustigament que els dediquen alguns mitjans de comunicació.
Els polítics electes ho són perquè han estat votats en presentar-se a uns comicis defensant un programa determinat. I justament això, adaptat a la circumscripció i administració que els toca, és el que fan. Aquells que ho fan a nivell local tenen un galdós paper, en haver de congriar programes i ideologia amb els problemes del dia a dia. Ho fan, oferint un discurs fet amb anàlisi dels temes locals, aportacions dels seus votants, idees pròpies i salpebrat el conjunt amb la ideologia que professa. De vegades en surten plats saborosos, carregats d’emocions, amb intervencions que apel•len a la ciutadania i la toquen de ple; i d’altres en surten cuinats indigeribles. I elles i ells, van fent la seva. Els escoltem, és clar. Com també ho fan el responsable de comunicació institucional i els periodistes.
Què en traiem, de tot plegat? Com accediríem a la informació, un dels fruits possibles de l’expressió? Tradicionalment, ho faríem a través del que ens explica el periodista en presentar-nos la seva feina. Ara, amb la generalització del 2.0, les coses canvien. Coexisteix aquesta solució, diguem-ne tradicional i en franca retirada empesa per una realitat on tothom participa del fet comunicatiu. El periodista, el responsable de comunicació, el polític i el públic lector. Hem passat de la direcció única a la interacció. Cadascun dels implicats en el nou paradigma de la comunicació empra totes les eines al seu abast. Hi ha periodistes, per exemple, que fan la seva feina en els mitjans on treballen però que alhora mantenen perfils propis a les xarxes 2.0. On també opinen de temes dels quals, probablement, ja han treballat a les seves feines.
I de la informació, què? On la trobem? En tot el que destil•len els seus actors. Plantejant una visió holística del fet comunicatiu. Treballant una mica perquè no ens venguin gat per llebre. Formulant nosaltres els raonaments escaients de les dades conegudes. Filtrant-les per entendre-les i fer-les nostres.
* Imatge suggerida per na Núria. Gràcies!

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada