Caminada a Sant Cugat

A
qui se li acut, en ple segle XXI, anar caminant des de Cerdanyola del Vallès fins a Sant Cugat?. Rememorant, això sí, els fets històrics de l'assassinat de l'Abat Biure a mans de Berenguer de Saltells i altres senyors de la petita noblesa descontents amb la resolució d'una herència.
Resposta: a una setantena de persona, una cinquantena de Cerdanyola, un de Ripollet i la resta de Sant Cugat del Vallès. Ben abrigats, amb lots i ganes de caminar - vés quin remei! - seguirem fil per randa les arengues instructives de la Marta i posteriorment el senyor llebre del CIMS. Una gent, tot sigui dit, que caminen molt bé i saben per on cal anar per estalviar-se pagar el que val l'autobús de la ciutat a la mil·lenària Sant Cugat. I sense passar per les carpes!.
No se sap ben bé per quina raó ni qui fou l'instigador/a, una representació de blocaires de la ciutat va participar a la caminada. Érem la Núria idees, l'Helena dels plaers, en Roger de les reflexions, gramoles etcètera i en Jordi del Clos. La Moncho, periodista de pro - no Mediapro, si de a A portada - s'afegí a la cèl·lula i a llurs elucubracions al llarg del camí.
Temes de tota mena anaren solcant el camí amb els intrèpids caminants, mentre la lluna semblava escoltar el que deien tot carenejant el Collserola, com l'anomena l'amic Sánchez.

Qüestions interessants que sortiren al camí: nata, caps de xai al forn, xocolata, l'Helena Planas, homes-homes, torxes-a-punt-de-cremar-Sant-Cugat, homes que pixen asseguts, mites caiguts, d'altres alçats (sense intenció), l'Òscar, la lluna, restaurants diversos, "podríem anar a la carpa, però tal i com anem, amb aquestes pintes" (acabarem fent unes "pintes" a ca l'Irlando. I no és un "xist", és veritat), cinema, etcètera, etcètera ....
Com veieu i llegiu, la cosa del caminar comportar bastir diàlegs sense massa solta ni volta, tal com ragen. Com ho feien, tot sigui dit, els porrons del claustre del monestir de Sant Cugat. Un vi negre, potent, amb cos, espatlla, botes i de tot. Calòric, sens dubte. Res a veure amb el teu Castell del Remei, Planas. Boníssim. Gràcies!.
No hi hagué nata ni trufes de xocolata (malgrat una desafortunada intervenció de qui subscriu quan va voler lligar els conceptes esmentats, amb les senyores, el camí fet, etcètera, sense posar-hi la puntuació adequada ... lleig, molt lleig!).
No hi foren materialment però cadascú les assaborí, virtualment, com pogué.
La Planas, hàbil fetillera capaç de teixir les més subtils xarxes amb fils de sensualitats intuïdes i prohibides, segur que hagués dissenyat un tast de trufes dolces ubicades en els plecs dels capitells romànics. Dracs, àligues, gent untada amb la nata lasciva i suggeridora que a poc a poc queia del sostre, com un manà atorgat pel Déu de .....
Vés, quines al·lucinacions en aital espai!. L'hora bruixa i cap a casa en ... autobús. Amb mitja de Murphys. Cotxe de la Gemma i Ripollet. Fi.


La foto és del Cugat.cat i recull l'arribada al monestir. Torxes enceses. Sense cremar res, malgrat que algun despistat s'entestés en el sentit contrari.