Política

E
n una de les darreres converses que mantinguérem amb l’amiga Helena Solà m’explicà que preparava un article sobre la política. En concret, titulat el “La política i la mala política”, publicat al seu bloc el 15 de juliol. El text poua en un dels temes clàssics vinculats a la cosa política. El compromís que assoleixen amb nosaltres els electes quan els escollim a les urnes. Què passa si no compleixen la seva part del tracte?. Res, ens diu l’Helena. Evidentment ni acostar-se als tribunals, per denunciar el no compliment d’allò establert a través d’una acció tan senzilla i democràtica com introduir un vot a l’urna. L’advocat consultat per l’Helena encara riu. No vull ni pensar-hi com ho encaixarien al jutjat de guàrdia quan algú anés a presentar una denúncia en aquest sentit...

Ara, si la denúncia no fora pas d’un ciutadà sinó d’una bona colla – centenars, milers, centenars de milers ... – atenció perquè la cosa canviaria. Seria tot un símptoma que alguna cosa no va bé. Que s’han errat les previsions i que algú o alguns haurien de pensar en dimitir, en deixar-ho estar. Perquè quin és el camí que els queda als que no compleixen?. La dimissió, sempre que no hi hagi cap afegit que els pugui portar davant dels tribunals per haver-se’n beneficiat d’alguna manera per la “desviació” programàtica.

La realitat? Aquí no dimiteix ningú. Si no és que tens la justícia llençant-te el baf al clatell i des del teu partit et “conviden” a fer-ho. Només cal repassar com va el cas Gurtel....

Una de les conseqüències d’aquesta situació és el desencís generalitzat. Ho esmenta l’Helena, quan constata com la majoria etiqueta de la mateixa manera tota la classe política amb un lapidari “Tots són iguals”. Ho subscric tot i que voldria matisar la idea amb aportacions pròpies. Els polítics són responsables, en part, del desencís generalitzar traduïble en la baixa participació a les darreres eleccions (què passarà quan haguem de triar els representants del Parlament, l’any vinent?). Però els autèntics responsables són – som – els votants. La democràcia parlamentària exigeix un paper actiu de la ciutadania. Paper que cada cop exercim menys, delegant en els nostres polítics (en alguns casos “professionals” de la representació) la pressa de decisions. I ens quedem tan amples. No votant, rondinant quan ens toquen la butxaca i pels mals serveis que rebem.

Cert, hi ha desmobilització. Però no ens equivoquem pas, no la provoquen els polítics. Nosaltres la fem possible, quedant-nos a casa i “passant” de tot. On queda la mítica societat civil catalana, capaç de teixir una eficaç xarxa social durant els anys de la dictadura?. És sabut que en assolir la democràcia molts quadres d’aquesta societat civil passaren als Ajuntaments. En Celestino i na Cristina, del PSC, i en certa manera, en Toni, d’ICV, en són exemples. La seva marxa i la dels altres escapçà aquest moviment social a la ciutat. Actualment reneix, si és la paraula, encapçalat per veterans líders veïnals i amb poca presència de gent jove. El cas del CAP de les Fontetes en podria ser un bon exemple.

L’Helena no hi entra, a escala local. Però jo voldria fer-ho, fixant-me en la Cerdanyola actual. La societat civil de la ciutat és formada per entitats esportives, culturals, juvenils, polítiques i altres més especialitzades de caire professional, a més de les associacions de veïns. Existeix un gran nombre d’entitats, si més no, pel que fa al nombre total. Altra cosa és veure quina activitat fan i de quina manera repercuteix a la ciutat.
Les entitats veïnals, històrica pedrera dels nostres polítics actuals, sembla que encara no s’hagin refet de la marxa dels líders .... Poca vida generen, quan són incapaces de funcionar coordinadament a través de la Federació que les representava. Els partits polítics viuen presoners de l’activitat municipal. La resta d’entitats van fent la seva, sovint amb incapacitat per generar noves iniciatives que facin avançar la ciutat.
La diagnosi?. Tenim un moviment associatiu que ha caigut en la comoditat del ja establert. Probablement la situació ve de lluny, quan en l’època socialista – finances sanejades – la repartidora municipal anorreava la imaginació de les entitats per buscar-se els recursos allà on calgués. Ara la situació ha canviat i ens hem quedat sense “pistrins” i amb un feble moviment associatiu.

Situació que fa de Cerdanyola una ciutat sense un dels actors necessaris per avançar: la seva societat civil, tot un poder a tenir en compte per contrapuntar la tasca dels polítics. D’això es tracta: de fiscalitzar el que fan els electes. A través dels plens, a la política municipal. Des d’un grup polític o en el torn de paraula posterior a la reunió. Des de les entitats. Des dels col•lectius organitzats. Des dels grups no formals apareguts en moments puntuals per temes concrets. Tothom és necessari, tothom és un actor amb paper assignat a la política local.

Els i les que van en una llista política, sigui de l’abast que sigui, ho haurien de tenir ben clar. Quasi exigir que tots els papers de l’auca política estiguin coberts. Aquesta és la millor manera per garantir que es faci bona política. Que és la que necessitem. De la dolenta, malauradament, ja en tenim prous casos.