Elles no hi són

T
reballo a l’Ateneu. Allà hi ha un plafó permanent de l’AFOCER, Agrupació Foto-cine Cerdanyola-Ripollet. Entitat, per cert, amb seu allà mateix. Segueixo: al suro sempre hi ha fotografies dels concursos mensuals que organitza l’entitat. Que combinen, de tant en tant amb alguna mostra d’algun dels socis / sòcies (poques, per cert). El denominador comú és que gairebé sempre hi ha unes quantes imatges on el pit, la cuixa i l’entrecuix femení hi apareix. Evidentment fotografiats amb gràcia i salero. Amb art, of course. Un s’hi acostuma, a la presència dels bells cossos de les noies del panell. Turgències, corbes, contrallums, vellositats presents o absents, tatuatges, piercings conviuen amb el dia a dia. Elles són com de la família. Però, ai làs!, fins que arriba un dia que no hi són! Les noies del pit, cuixa i etcètera. Les han substituït per una mostra de finestres tutticolori. Desolació. On són, aquelles noies?. Han marxat de vacances amb els fotògrafs?. Han emmalaltit?. Han trobat una feina millor? S’han allistat a l’exèrcit o als Mossos d’Esquadra?. Han marxat a fer d’ermitanes al Collserola?. No tinc respostes. Només unes línies per escriure; torneu, si us plau. L’Ateneu no és el mateix sense vosaltres. Visca la fotografia!. Artística, és clar!. O què us havíeu pensat?.

[text publicat a la revista Cerdanyola al dia, edició del 26 d'agost. La fotografia és de Joan Buxó, extreta de la plana web de l'AFOCER]

segueix llegint

tanca el text

Un poema ...

[Formentor i els seus pins]

U
n poema molt conegut de Miquel Costa i Llobera, "El Pi de Formentor":

"Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
que cruixen lo terrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encaptivam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! del geni n'és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.

Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades
sa caballera real.

Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
Oh vida! oh noble sort!

Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada
com l'au dels temporals".

[Si voleu escoltar-lo recitat per l'actor Lluís Soler, cliqueu aquí. La Maria del Mar Bonet ha cantat el poema. Escolteu-lo aquí]

segueix llegint

tanca el text

Tornem-hi, que no ha estat res!

Retorn a la feina. Per fer-ho més suportable, una frase molt enginyosa de Jango Edwards : "Riure és una gran arma de construcció massiva". Una gran sentència!.
El bloc retorna a la vida ....

[Recollida del Diari de Balears del 28 de juliol. Un servidor també ha estat a Mallorca, com una part dels blocaires cerdanyolencs. Ah! El de la foto és l'Edwards.]

segueix llegint

tanca el text