Agraïments

H
i ha una pràctica comuna a la classe política i amb independència del pedigrí de cadascú que és l’agraïment públic als “tècnics i regidors” de la feina feta en tirar endavant determinat projecte, estudi, etcètera. Ho havia viscut als plens de Ripollet i fa ben poc, ple d’octubre, vaig descobrir que també és pràctica habitual a Cerdanyola. Constatat el fet, em pregunto: els tècnics i regidors no cobren un sou per fer la seva feina?. Cap agrair-se-la sempre? Pateixen cap problema d’autoestima i se’ls ha d’apujar l’ego d’alguna manera? .

He observat que aquesta pràctica de l’agraïment només és emprada en determinats àmbits i personal. Per què no amb tothom?. Us imagineu el senyor alcalde inaugurant qualsevol obra? (és només un exemple, ja sé que hi ha crisi i hi haurà pocs actes així). “[tirallonga de salutacions femení / masculí que elideixo] ... i agraeixo al paleta que va posar aquest maó la feina feta, a l’encofrador l’encert de la columna, al guixaire la perfecció de les parets, al pintor la calidesa del tons, al lampista la bona qualitat dels endolls, al serraller, els panys ben posats ... “. I així continuaria la cosa. Es democratitzaria l’agraïment, la qual cosa agraeixo. Òndia, he fet un metaagraïment!. El dedico a les noies de l’Ateneu. Han tornat! Lluís, que no marxin!

[bitllet publicat a la revista Cerdanyola al dia, edició 19 de novembre]

Actualització: ens l'han tornat a jugar!. Ja no hi són les noies!. Ara hi ha una exposició dedicada a Londres!