Antònia Font, la franquícia de l'alegria

[El vídeo de We Yeah!]

G
ran nit al teatre de l'Ateneu. Els Antònia Font, acompanyats d'una formació orquestral, han presentat el "Coser i cantar" a la ciutat. El marc triat per l'ocasió potser no era el més adequat, perquè els Antònia, simfònics o elèctrics, són per escoltar-los en un espai que permeti bellugar-se. Ballant, picant de mans o comentant la jugada amb la gent del costat, però no pas per veure'ls i viure'ls encotillats per la butaca. Tot s'ha de dir: malgrat una certa fredor inicial, el públic, lliurat des d'abans de començar el concert, ha començat ben aviat a picar de mans, cantar quan se'l convidava a fer-ho (i quan no, també) i ha acabat dempeus amb Wa Yeah!.

El concert ha funcionat bé. Hi ha hagut bona química entre el fustam i el pati de butaques, com ja he dit, però també amb els músics "simfònics". S'ho han passat bé, treballant. La qual cosa han exterioritzat, especialment els violinistes, muntant-se "coreografies" ara m'alço, ara m'assec o ara toco amb un per a l'aire. Per acabar amb uns apoteòsics cors finals, al Wa Yeah!, magistralment oficiat per en Pau Debon.
Tot s'ha de dir: Antònia Font són les lletres del Joan Miquel Oliver, se'ns dubte, però és especialment en Pau, el cantant. Impressionant el seu "Astronauta rimador", potent, amb cadència rapera i culminat amb gran força i mestratge. Ha treballat bé, ratllant la perfecció. Però és humà: ho hem comprovat quan amb els de l'orquestra ha interpretat "portaavions" i s'ha quedat en blanc mentre deia la lletra. No ha estat res: ha empalmat a l'estrofa següent i l'espectacle no s'ha aturat.

Les coses de l'escenari
Curiosa la manera de viure el concert en Joan Miquel Oliver (avui amb guitarra acústica) i en Joan Roca (baix). Han fet la feina que els pertocava, això sí, però durant el concert - 2 hores - la constant ha estat posar una cara inexpressiva, seriosa. Imatge trencada amb algunes bromes i comentaris entre els Antònia.
En Jaume Manresa, des del teclats, mostrava una cara molt més riallera des de la seva talaia, on manegava els teclats.
No qüestiono la cara que fa cadascú, només ho constato. M'ha cridat l'atenció. Perquè si m'ho miro des del seu punt de vista, segur que estan una mica farts de tocar sempre les mateixes cançons, ara aquí, ara allà ...

No s'ha venut tot el paper
Ha estat una llàstima, comprovar com el teatre de l'Ateneu no s'ha omplert de gom a gom per a rebre els Antònia. Malgrat la publicitat i el preu raonable de les entrades anticipades - 14€ - amb prou feines s'haurà arribat a un 70% de l'aforament de la sala. El concert pagava la pena i ara ja és història.
Properament arribaran a l'Ateneu nous espectacles de gran qualitat que mereixen ens esforcem per a veure'ls i gaudir-los. Estigueu al cas!