Pisa està de moda. Com també l'Institut Bofill. Els informes que darrerament es publiquen i fan referència a l'estat de l'educació al nostre petit país han tret a la palestra de l'actualitat ambdós noms. Se n'ha parlat molt, dels resultats dels estudis i de com està de malament l'educació catalana. Poca inversió, fracàs escolar, baix nivell d'adquisició de coneixements, desmotivació dels professionals, absentisme de les mares i els pares, poca inversió de les administracions i moltes altres coses que sumades, donarien com a resultat el desastre acadèmic del país.
Intentant veure-ho amb una mica de distància - tot i que això que comento és actualitat aquests dies i els mitjans en van plens - quasi tothom està dient la seva. Dic això perquè he escoltat ben poques veus d'alumnes, infants i joves, explicant què en pensen de la seva escola. La que fan possible amb la seva assistència, dia rere dia i on s'hi passen cada cop més hores. Mentre que els progenitors demanem les 35 hores x setmana condemnem els infants a 40 o més hores per setmana. Compteu: si es queden a canguratge pel matí - entren a les vuit o abans -, mengen a l'escola i fan alguna activitat extraescolar i surten a les 6 de la tarda - o més tard -, quantes hores es passen a l'escola?.
Ningú no els té en compte, als alumnes. Els adults planifiquem la seva formació i de pas, el nostre temps. No dic pas que les coses siguin fàcil per ningú, amb la incorporació de la dona al món laboral i la dificultat de tenir cura dels infants, però voleu dir que no ens estem equivocant, separant-nos cada vegada més dels fills?. cada cop els entaforem més hores a l'escola, fent coses sovint poc naturals o ben rares. Creieu que hi ha infants de 3 o 4 anys que ja fan fitxes?. No és una autèntica bestiesa, quan el que haurien de fer és jugar, embruta-se, riure, plorar ... vaja, ser feliços?.
L'escola, crec, no va per aquest camí. La formació dels petits ciutadans obvia aspectes vinculats amb les emocions i prima únicament uns aprenentatges que es poden mesurar. De què us ha servit saber fer arrels quadrades?. No recordeu amb enyorança les estones de joc i les increïbles aventures viscudes jugant al carrer o al parc?.
L'educació, ara per ara, no funciona i cap posar-s'hi a arreglar la maquinària. Però no estrictament en el sentit d'adquirir coneixements que probablement s'obliden després d'haver fet l'examen. És preferible entendre de què va allò sobre el que et pregunten que no recitar-ho com un lloro. Qui ho entén pot afrontar amb més possibilitats l'accés a una vida canviant, que necessita del constant reciclatge.
dijous 29 de novembre de 2007
Bofill, Pisa i la felicitat.
dilluns 26 de novembre de 2007
Envoltats d'amiant
Tub d'Uralita al carrer de les Belles arts
Restes d'Uralita a la zona de la Sínia
Aquest cap de setmana hem passejat amb la família per la zona de la riera major. A l'alçada del camí de Can Catà van resseguir el rierol, descobrint restes de tota mena al llit del riu. Llaunes, plàstics, restes de maons i enderrocs, rajoles fragmentades, i el que és pitjor, bocins d'Uralita. Fragments de canonades i tubs, disseminats a la zona.
Per què es llencen aquests materials, molt perjudicials per la salut, al rierol, en llocs més o menys amagats dels passavolants?. N'hem parlat, amb els companys de feina, i hi ha hagut qui ha apuntat que és la manera més fàcil i còmode de desfer-se d'uns residus "especials". Evidentment, no cal abandonar allà on ens sembli aquests productes, que s'han de portar a abocadors especialitzats. Però qui n'informa, als ciutadans, d'aquest protocol?. Les deixalleries locals no estan preparades per absorbir les restes d'Uralita i la veritat és que no sé què se'n fa, algú els hi porta per deixar-les allà. La solució?. L'abandonament impune a qualsevol lloc.
Els ciutadans en som responsables, d'aquesta irresponsabilitat. Els primers. Però també ho és l'administració, que ens cobra les escombraries [bé, on visc, a Ripollet, sí, a Cerdanyola, no. De moment] i altres taxes de reciclatges diversos i hauria d'implementar un servei eficaç i segur per recollir les restes de fibrociment.
* Les fotografies d'aquest text són d'en Salvador Mañosa. Me les envià el passat mes de setembre. Avui, malauradament, se'n podrien fer de similars a molts punts de la ciutat.
diumenge 25 de novembre de 2007
Amiant: bellesa i malaltia
L
'amic Salvador Mañosa, en una de les trobades que hem tingut en els darrers anys, m'explicà que el mineral de l'amiant és bonic. Mireu les imatges que acompanyen aquest text. Paradoxalment, la bellesa estètica no es correspon amb el mal que pot arribar a causar quan s'inhalen les seves fibres. En Salvador em digué que té un bocí d'amiant tancat en un quadrat de metacrilat. De tant en tant se'l mira i no sé pas què li ha de passar pel cap quan el veu.
Avui el diari El País, en la seva edició de Barcelona, dedica un article a la lluita dels afectats i afectades per l'amiant contra la multinacional Uralita. S'hi esmenten alguns noms de veïns i veïnes de la ciutat, alguns dels quals coneguts per la seva lluita constant d'ençà la creació de l'Associació d'Afectats per l'Amiant. [si falla la connexió amb la plana d'El País, l'he penjat en una ubicació alternativa]
La lectura d'aquest text m'ha fet recordar a l'amic Josep, un veí que emmalaltí pel mineral i mai no va saber per què li tocà a ell rebre al cos una metzina que al final se l'endugué. A partir d'un suggeriment d'en Salvador, vaig entrevistar-lo per Cerdanyola Ràdio. Poc després ens deixava. Guardo aquella entrevista i quan veig el lloc on és, veig una persona senzilla, educada, que s'emocionà diverses vegades quan parlarem durant una bona estona al menjador de casa seva. En Josep només demanava justícia, una senzilla paraula però tan plena de contingut. Malauradament ja ningú no li podrà donar, el que reclamava, però molts d'altres se la mereixen i els tribunals, si són equànimes, els l'han de donar i fer pagar l'empresa per tot el que va fer a moltes persones de Cerdanyola, Ripollet i altres localitats.
Fa uns mesos, abans de les eleccions del 27-M, vaig escriure i publicar un article a la revista Cerdanyola al dia dedicat a en Josep. A ell i a totes les persones que han patit i pateixen les conseqüències de l'amiant. Poc després, vaig saber que ens havia deixat. I vaig escriure una carta a la directora que avui vull reproduir. Excepció feta de la referència al 27-M, la resta del text és totalment vigent. És per això que el reprodueixo. Com homenatge a tots els Joseps i Josepes i com a crida d'atenció a les nostres administracions més properes - ajuntaments - poc actives en un tema que haurien de liderar al costat de la societat civil.
L’amic Josep no podrà votar el 27-M
Col·laboro regularment a la revista Cerdanyola al Dia. El primer text publicat vaig dedicar-lo a l’amic Josep, un veí de la ciutat malalt d’asbestosi, sense haver-hi treballat mai, a la Uralita. Un malalt passiu, per entendre’ns. Un altre amic, Salvador Mañosa, em va parlar del cas del Josep i em va suggerir que l’entrevistés perquè en quedés constància de la seva situació i que, alhora, la ciutat la conegués. Ho vaig fer. El seu relat, esfereïdor i de persona que mai no va entendre les causes de la malaltia que patia i per què li va tocar a ell, em va colpir. I especialment m’afectà veure’l plorar d’impotència, potser de ràbia, demanant responsabilitats a qui l’havia fet emmalaltir. L’empresa Uralita.
La setmana passada ens va deixar. En conèixer la notícia recordo les seves llàgrimes i el seu missatge: la conversa que mantinguérem al menjador de casa seva. Penso en el Josep i tots els Joseps i Josepes víctimes de la Uralita, que ja no hi són i no entengueren mai per què els va tocar patir la loteria de l’asbestosi. Són ciutadans i ciutadanes que el 27-M no podran votar a cap de les candidatures que concorren als comicis locals. Tots els candidats i candidates, si fa no fa, han parlat de la malaltia i fins i tot hi ha qui ho ha fet constar en el seu programa electoral. Només els demano una cosa: que les propostes no quedin en paper mullat i facin l’acompanyament a les persones malaltes i a les seves famílies. Ho està fent la Generalitat – en els darrers mesos – i es troba a faltar una iniciativa similar del governs locals de Cerdanyola del Vallès i Ripollet. Siguin valents, ajudi’ns a acceptar la realitat i facin costat als afectats i afectades, portant Uralita davant dels tribunals. Ens han fet molt mal i crec que no és ètic que aquest fet quedi impune. Els que patiren la malaltia mereixen que els seus representants electes actuïn en conseqüència, exigint justícia. És l’homenatge que es mereixen i hem de fer.
dijous 22 de novembre de 2007
Perplexitat
Ala redacció de Cerdanyola Ràdio arriba la notícia de la creació de la Asociación Plataforma Estatal de Defensa Jurídica de Afectados por el Amianto. La impulsen advocats del Col·lectiu Ronda.
Miguel Arenas, advocat del Col.lectiu i vicepresident de l'associació, explica que l'objectiu de l'entitat és "apropar-se als treballadors que han tingut contacte amb l'amiant, les seves famílies o veïns, oferir-los assessorament jurídic i tècnic per poder defensar els seus drets i fer efectius els danys i perjudicis que es puguin derivar d'aquella relació". Segons Arenas, la creació de l'Associació va sorgir davant l'evidència detectada durant la feina diària del col.lectiu d'advocats de manca d'informació que tenen molts afectats de malalties professionals i les seves famílies.
Una de les reunions de presentació de la nova entitat s'ha fet a la seu cerdanyolenca del Col·lectiu Ronda. En conèixer la creació d'aquesta entitat i la realització de l'acte, m'he posat en contacte amb l'Associació d'Afectats per l'Amiant de Cerdanyola i Ripollet, una entitat que funciona des del 2003. Quan els comunicat la notícia la sorpresa ha estat que no en sabien res, de la nova entitat, i que ningú no s'havia posat en contacte amb ells. Tothom és lliure de muntar les entitats que vulgui . Ara, presentar la nova associació a Cerdanyola i menystenir un grup d'afectats i afectades que treballa des de fa 4 anys per dur Uralita als tribunals, crec que és lleig, molt lleig. A més, quan el Col·lectiu Ronda coneix perfectament l'existència de l'Associació d'Afectats per l'Amiant [dos dels seus advocats participaren en una reunió celebrada a Can Feliu del Cantó el 2003, en la qual jo també hi era, a banda d'altres contactes que es feren en aquella època].
És mèrit del Col·lectiu Ronda haver defensat els drets d'extreballadors d'Uralita al llarg dels anys. Qui vulgui pot consultar-ho a la plana dedicada a l'amiant i les seves conseqüències d'en Miquel Sànchez. Però no em sembla massa lògic que ara que s'anuncia que l'Associació d'Afectats per l'Amiant portarà Uralita als tribunals per les afectacions a persones que mai no treballaren a l'empresa, alhora que es demanarà la revisió de la situació en què queden els extreballadors i els seus familiars, aparegui aquesta entitat i comenci l'actuació, entre d'altres punts, a Cerdanyola.
Si és ben cert que sobre l'amiant i les malalties que provoca mai no es farà prou informació i que les administracions podrien fer més esforços per assessorar i acompanyar els afectats, sorprèn que un bufet d'advocats que predica l'autoorganització des de la base munti una assemblea local d'una nova entitat quan ja n'hi ha una que funciona. Muntada des de la base, amb un treball constant i molt dur a ambdós municipis. Com sap ben bé tothom que segueix amb regularitat la premsa local. És per això que convido des d'aquesta modesta palestra als juristes promotors d'aquesta lloable iniciativa - la Asociación Plataforma Estatal de Defensa Jurídica de Afectados por el Amianto - perquè parlin amb l'associació ja muntada i evitin les interferències i duplicitats, que ben probablement beneficiarien a qui ha de pagar als tribunals pel mal que ha fet: Uralita. Ara més que mai i quan es portarà Uralita als tribunals a Getafe i a Cerdanyola [tot i que la denúncia, paradoxalment, s'haurà de vehicular a Madrid perquè la firma ja no té raó social a Catalunya], cal anar tots junts, mai separats.
* La fotografia que il·lustra aquesta notícia és d'una escultura d'en Salvador Mañosa, escultor, afectat passiu per l'amiant i impulsor i president de l'Associació d'Afectats per l'Amiant. És una maqueta de la que en Salvador voldria veure en gran ubicada a cavall entre Cerdanyola i Ripollet, allà on estigué l'empresa. Qui la vulgui veure, és a l'Ateneu de Cerdanyola, 1r. pis, despatxos, carrer de la Indústria, 38-40.
dimarts 20 de novembre de 2007
La ràdio que fou
Dijous passat en Xane - Josep Maria Cortada - convidà amics i coneguts de la Casa Gran a un vermut al B'Art de l'Ateneu. Deixa l'Ajuntament i la seva intenció va ser acomiadar-se col·lectivament de la gent amb qui ha treballat durant molts anys. Al llarg del matí va passar per la redacció de Cerdanyola Ràdio - actualment quasi buida de personal - i conversàrem de tot i de res. Quan s'acostava l'hora fixada per la trobada, anaren compareixent persones que en alguna època pretèrita formaren - eren - la ràdio municipal. Un mitjà, per cert, que l'any vinent farà 25 anys. Per un moment la redacció prengué vida i un dinamisme que fa uns anys una parca desvagada s'entesta en eliminar.
És trist veure i viure la decadència d'un mitjà que t'ha fet sentir viu i partícip de la societat que t'acull. Experiències com el Cerdanyolenc de l'any - que aquest any encara no s'ha convocat per desànim d'una part dels organitzadors, vist el panorama existent en els mitjans de comunicació municipals-, la campanya Una nit d'il·lusió per a tothom, el Festival de Blues o els Quaderns del Cafè de Varsòvia, per citar-ne algunes, formen part de la història de la ciutat. Són patrimoni col·lectiu, que ningú podrà manllevar de cap manera. Són, malauradament, el llegat d'una ràdio que fou i de la qual n'era el director en Xane, el periodista degà de la ciutat - probablement - que ha deixat la feina emprès per circumstàncies personals però també, i això és una apreciació personal, maltractat i menystingut per les autoritats polítiques de torn. Unes persones votades pel poble que haurien de ser conscients de la seva condició d'interinitat, a la cadira. Quan canviï el sentit del vot, ells marxaran. I l'Ajuntament i la gent que el fem viu, continuarem. Amb en Xane i molts d'altres, fem el millor que sabem la nostra feina al servei de la ciutat.
* La fotografia que il·lustra aquest text és d'o2ma, pertany al domini públic i és sotmesa a una llicència Creative Commons.
dilluns 19 de novembre de 2007
Blocs i bretxa digital
Antonio Miguel Fumero fa una definició al llibre homònim Web 2.0 del que és aquest acrònim batejat amb números, tot dient que "podría definirse como la promesa de una visión realizada: la Red –la Internet, con mayúscula o minúscula, que se confunde popularmente con la propia Web– convertida en un espacio social, con cabida para todos los agentes sociales, capaz de dar soporte a y formar parte de una verdadera sociedad de la información, la comunicación y/o el conocimiento. Con minúsculas porque nace de la propia acción social en interacción con un contexto tecnológico nuevo".
Una de les aplicacions més destacades i populars del Web 2.0 són els blocs. Com els definim?.
Algunes aproximacions, a la síntesi, publicades al llibre Web 2.0, extretes de l'òrbita hispana:
(Victor Ruiz, Six Apart)
“Un (multi)formato de publicación en la Web”
(Fernando Sáez Vacas, UPM)
“Una herramienta de publicación (web) para tontos”
(Alberto Knapp, La Coctelera)
“(...) una especie de cacharro «personal» que a uno le sirve para
«conversar» con sus colegas (y otros) (...)”
(Adolfo Estalella, UOC)
“Es el primer formato nativo de la Web (...I Internet era la dinamita y
probablemente los blogs sean la mecha (...) La venganza de los aficionados”
(Julio Alonso, Weblogs, S.L.)
Fuente: Fumero & Sáez Vacas, 2006
A principis d'aquest any n'hi havia 70 milions, de blocs, i el total no para de créixer. És molt senzill fer-ne un, i cada vegada hi ha més eines a l'abast dels que els fem i no en tenim ni idea de programar.
Tot i que la xifra milionària fa patxoca, no deixa de ser, en el context mundial, minúscula, insignificant. Això no vol dir, és clar, que qualsevol usuari qualificat ha d'obrir parada a Internet, però segur que no l'erro dient que malauradament les TiC no arriben a la majoria de la població planetària. I allà on arriben, caldria veure qui en fa ús. Perquè tenir un PC a casa no és sinònim d'un accés normalitzat a la xarxa. Els més joves, que han arribat sincrònicament a les TiC, les empren amb normalitat. Els més grans, que les hem conegut diacrònicament, hem de fer l'esforç per alfabetitzar-nos com podem, sobre la marxa. Això, els que podem i per nassos hem d'utilitzar aquesta tecnologia. Una eina fabulosa, sens dubte, que facilita molt els processos de feina.
Però què passa amb la gent que per motius diferents no pot accedir a aquesta formació i probablement té un equipament informàtic a casa?. O no en té? O hi posen voluntat i demanen ajut als seus familiars i amics més avesats a la nova tecnologia o esdevindran analfabets digitals. Apareixerà una bretxa, una separació entre els que saben i els que no en saben, si és que ja no hi és, difícil de superar.
Els telecentres, les aules informàtiques de les escoles - que a partir de les 5 de la tarda queden lliures fins al dia següent - i altres equipaments públics podrien ser punts de trobada on qui ho volgués aprengués els rudiments d'informàtica que necessiti. Pot ser, aquest, un pas per començar a salvar col·lectivament les diferències tecnològiques existents.
diumenge 18 de novembre de 2007
Sant Iscle i Can Canaletes 2007
Un any més hem pujat amb la família per a gaudir de l'Aplec de Sant Iscle, la capvuitada de la festa de Sant Martí. Tot i les baixes temperatures nocturnes, hem gaudit d'un dia esplèndid. La qual cosa ha fet que moltíssima gent pugés a la festa ciutadana. Entitats, colles d'amics, ciutadania en general, han - hem- fet gran una festa que sembla va a més.
L'antropòloga, veïna de Cerdanyola, Teresa San Roman, en una xerrada convocada per la regidoria de Drets Civils dedicada a la identitat, cohesió i desigualtat, explicava i argumentava que la identitat i la cultura són dues coses diferents. La primera no és única: tots tenim diverses identitats que emprem a voler. La cultura es forja al llarg del temps i es fonamenta, entre d'altres símbols, en la llengua, la religió i el folklore. A l'Aplec de Sant Iscle hi convergeixen però amb una total i absoluta normalitat. Tothom ha estat benvingut, a la festa. Fins al punt que s'ha comentat la necessitat d'ampliar el recinte habilitat per a dinar.
La Masia de Can Canaletes, ocupada d'un temps ençà, ha fet avui una jornada de portes obertes. Quan pujàvem a sant Iscle ens han donat un fulletó per informar de les Jornades per la defensa de Collserola, previstes per 24 i 25 de novembre a la masia. Convoquen Can Canaletes, l'Associació Cerdanyola Via Verda i Participació Activa i Social.
El programa és el següent:
La casa és impressionant i fa basarda veure com la tenien els propietaris privats. He entrevistat per Cerdanyola Ràdio a la Consol Pla i a Toni Morral i ambdós m'han dit que la zona, que també comprèn els terrenys on s'havia de fer el camp de golf, està en un procés d'expropiació. El propietari actual, en veure que no pot fer el que volia - golf i construccions - ha demanat que l'administració l'expropiï. L'Ajuntament no pot pagar el que costaria, raó per la qual serà la Generalitat qui hi haurà d'intervenir. El procés serà llarg i el patrimoni - la masia de Can Canaletes - en pot sortir perjudicat. De la mateixa manera que s'ha començat a actuar a Santa Maria de les Feixes - tots ens preguntàvem any rere any si la veuríem dreta i per fi les bastides, que no l'heura, l'aguanten - caldria actuar per preservar Can Canaletes.
dissabte 17 de novembre de 2007
Cal que neixin [més] blocs a cada instant
Internet i les tecnologies de la informació i la comunicació són cada vegada més presents en la nostra vida diària. Els més grans recordem èpoques sense ordinadors, impressores i altres gadgets. Les noves generacions són filles d’ un món cada vegada més tecnificat, on-line. Donant-hi un cop d’ull, la nova realitat presenta aspectes negatius, com ara la bretxa digital que margina amplis sectors socials, però d’altres de positius, com la possibilitat d’establir comunicacions immediates entre dues o més persones. Els blocs, diaris personals que qui vol obre a Internet, en són un exemple.
La blocosfera local no para de créixer. Cada cop som més els que traiem el nas a la gran xarxa. La classe política també hi és representada, amb blocs d’electes o de militants. Hi falta, però, la presència dels blocs dels membres del govern local. Crec que hi haurien de ser perquè el debat ciutadà es produeix cada vegada més, també, a la xarxa. Sé que hi ha polítics molt destres en la pràctica telemàtica. No els costarà, segur, saltar a la xarxa. Ara, si ho fan, amb totes les conseqüències: acceptant comentaris, responent-los, actualitzant els blocs, etcètera. La ciutat se’n veurà beneficiada. Una postil·la pels blocaires: com veuríeu crear el segell “Blocs de Cerdanyola”, per aplegar-nos tots i totes?.
*L’autor de la fotografia “Iris” és Isidro Vila Verde. Per accedir a l’original, l'enllaç, tot destacant que és sotmets a una llicència Creative Commons.
.jpg)
Escrits
