Preparats per la virtualitat?

Vivim una època molt interessant, tecnològicament parlant. En pocs anys Internet i tot el que comporta s’han instal·lat a les nostres vides. I s’hi quedaran, d’això n’estic convençut. Només cal veure com van les xarxes socials i la penetració que tenen entre la població. Segur que hi haurà transformacions, canvis, empreses que desapareixeran, d’altres que afloraran, fusions, etcètera. Però s’hi quedaran, segur, les tecnologies de la informació i la comunicació. Els més joves, nadius digitals, són el segment de la població que més entusiàsticament participa d’aquest nou estadi a cavall entre la virtualitat i la realitat tangible . La resta, d’entre els quals m’hi compto, nascuts analògics, anem avançant en la digitalització. Per lleure, per tafaneria – la gran majoria de les persones presents a les xarxes són “lurkers”, miren però no creen – o per feina. Fent de CM d’empreses o institucions, com és el cas de qui subscriu. 

Xarxes 2.0

Les xarxes socials i tot el que comporten estan de moda. Tot ha de ser 2.0, qualsevol activitat sense la pàtina “social” sembla que no sigui completa. Potser oblidant que qualsevol activitat i comunicació que se’n deriva funcionaran si el que oferim és una bona proposta i si l’estratègia comunicativa és l’escaient per aconseguir els objectius que ens hem marcat. Quedi clar que el món virtual no és res més que una extensió del món real. I limitada a les persones que hi accedeixen, segment acotat, no pas tota la població. Ho dic ben alt i fort: les xarxes socials no són la panacea per a qualsevol estratègia. Són un element a tenir en compte en qualsevol planificació que fem. Només això. 

Cerdanyola i la cosa 2.0 

Dit això, permeteu-me que focalitzi aquesta reflexió a Cerdanyola. Una prèvia: aquest moment històric és un temps de canvis, de provatures i d’“invents”. Totes i tots volem participar-hi i ho fem entusiàsticament. Potser sense valorar si la nostra vida “analògica” està preparada per les bonances i servituds del 2.0 i les xarxes socials. Aquest va ser el cas d’una proposta nascuda a Twitter per homenatjar la mítica Operació 2000, viscuda el dia de Sant Jordi a Cerdanyola. El món tuitellaire local i amb no poques aportacions d’altres poblacions, va apuntar-se a l’experiència #stjordicdv. Es tractava d’anar piulant versos de Francesc Garriga seguint una pauta horària preestablerta. A l’hora de la veritat les instruccions acordades no acabaren de quallar – potser perquè no eren prou clares – en un tuiteig adequat. Resultat? Versos esparsos a la xarxa, poemes inconnexes i tuitellaires que no seguiren l’experiència, per causes diverses. I aquí vaig amb la pregunta del titular d’aquest bitllet. Estem preparats per “sincronitzar” ambdues vides, l’analògica i la virtual? Són compatibles, de tal manera que allò nascut a la xarxa, com és el cas comentat, pugui ser del tot amb aportacions fetes des de la vida real? Preguntes obertes, sens dubte, que cadascú ha de respondre. Valorant factors com la “complicació” extra que ens aporta el món virtual a les que ja tenim. Ara, a banda dels estímuls diversos de la vida real, cal afegir els generats pel 2.0. Una pinzellada: circulem pel carrer pendents de la vibració i/o sorolls varis ens indiquen que ha arribat un twett o algú ens envia un whatsapp ... Potser és massa feixuc, massa complicat ... Desbarrant una mica, o no, el camí passaria perquè les bondats d’ambdues realitats se sumin i en traiem el màxim profit. No debades, som éssers socials. I les nostres xarxes, per extensió, sempre han estat socials. El planteig i solució al cas de Sant Jordi potser hauria d’haver passat per una trobada “real”, per exemple amb un sopar, cervesa o altres variants, entre la gent tuitellaire, per planificar, comentar, riure, relacionar-nos ... i després piular ... Preparats per la vitualitat? Si, però si us plau, sense perdre de vista el món real!

* Imatge suggerida per Núria Navarro

7h 20' : 300 twitts

7 hores i 20 minuts. És el temps que va durar el ple municipal d'abril de Cerdanyola. Sense pauses. Aquest temps, traduït en twitts, correspon a 300 piulades. Una equivalència fruit de la tasca de twittejar el ple, com ha decidit fer el govern de la ciutat amb les darreres sessions plenàries.

Vista l'experiència i especialment, la magnitud de les piulades - per no parlar del temps esmerçat a la sessió plenària - em passen pel cap diverses qüestions que crec important resoldre per veure si el camí iniciat paga la pena de seguir-lo. O bé, abocar esforços en altres direccions. Ja hi arribarem.

He estat l'encarregat de piular els plens de Cerdanyola. Tasca que intento fer recollint l'essencial del discurs dels polítics locals. Depèn del ple i dels punts a tractar, és fa més fàcil o no recollir en 140 caràcter el més destacat d'aquell determinat moment del plenari. Qüestions de caire econòmic, sovint servides amb argot molt tècnic, complicat la retransmissió via Twitter. Com crec, sincerament, que també ho fan via emissió per ràdio o per Internet, com també a la sala de plens. Potser caldria que els regidors que empren aquest llenguatge pensessin en la majoria que no coneix aquest argot. Vaja, que fessin accessible el seu discurs. Però aquesta és una altra qüestió. Convé no desviar-nos.

Els punts del plenari més agraïts són els de marcat contingut polític. A priori tots ho són, és clar. Però les mocions, aprovacions de programes, pressupost i ordenances municipals, entre d'altres, permeten apreciar interessants debats d'idees, amb matisos segons qui parla. La parla tecnificada deixa pas al substrat ideològic de cada partit, on han florit els programes electorals amb els què cadascú s'ha presentat als comicis. Programes que convé tenir a mà, així com també l'accés a una bona hemeroteca, perquè sovint són invocats pels nostres representants. Surten les idees, els debats, però també les tensions entre partits, entre polítics. Les paraules dites en un to normalitzat o bé formulades per marcar territori, canvien molt.

Les idees, les frases - força de cada intervenció, van teixint una cadena que en el cas del ple d'abril de Cerdanyola té 300 baules. 300 twitts. Una xifra rodona. Però, operativa? Vàlida per seguir amb l'smartphone o l'iphone els plens? Des del principi i fins al final? Sincerament, jo mateix no sé si ho faria ...

Hi ha qui m'ha dit que no ha pogut seguir des de la sala de plens la sessió i en marxar, la retransmissió via Twitter li ha facilitat la informació sobre el que passava a la sala. Però també m'han comentat que el twitter no és un xat. Opinions, tantes com internautes.

Vivim una eclosió del món 2.0. Sense marxa enrere. Per tot arreu apareixen noves propostes que no sé si ens faciliten o compliquen la vida. Ara no podem respondre-ho, això. Intueixo que a poc a poc s'anirà assentant, tot el magma fundacional d'aquest món virtual. Desapareixeran pilars de la realitat actual 2.0 i n'apareixeran uns altres ... Segur que amb el pas del temps nosaltres també anirem destriant, tindrem més experiència, en sabrem més. Combinarem el món del 2.0 amb un redescobert món de relacions humanes, ara potser bandejat per enlluernant món virtual.

Mentrestant, una pregunta em ronda pel cap, retornant al ple i la seva retransmissió via Twitter. La dic: Paga la pena retransmetre via Twitter els plens? I afegeixo: s'han d'esmerçar recursos municipals per fer-ho? Interessa a la comunitat internauta aquest tipus de retransmissions?. Si interessa, no ho hauria de fer la mateixa comunitat, la ciutadania?

Ara per ara, no tinc clara cap resposta. O respostes. Bàsicament perquè vivim un temps de provatures, d'oportunitats servides amb noves eines fins ara impensables. És "cool" fer-ho tot 2.0. Ho dic assumint la part que em toca, d'aquesta dèria. Passatgera, espero.

Una qüestió és ben clara: s'ha de seguir al tall, però trobant el moment per reflexionar sobre el que està passant, per escriure i compartir. Per documentar la transformació que ara s'esdevé de la nostra realitat. Per recollir els dubtes i preguntes que ens plantegi aquest canvi. Mirant de trobar les respostes col·legiadament. Entre totes i tots. Us sembla?

Informar

L’amiga Núria Navarro, dedicava un post en el seu sempre aconsellable bloc Laboratori d’idees a la comunicació. O millor dit, a què fan el periodista, el responsable de comunicació i el polític quan volen transmetre un determinat missatge. No hi ha dubte que el darrer el grau d’objectivitat minva en la mateixa proporció conforme avança la gradació escrita ala frase anterior. O no?. Jutgem amb prejudicis?.

Al periodista se’l suposa garant i defensor de la imparcialitat, de la informació pura i dura. El seu interès és explicar al públic lector aquell fet que considera noticiable perquè qui accedeixi a la seva feina pugui entendre’l com cal. O si més no, tal i com l’entén ell. Des de la seva òptica, forjada per filies i fòbies, per experiències personals positives i negatives, per simpaties o per estats d’ànim ... Qui escriu, qui informa, té en les seves mans una gran eina que en funció del com l’adobi por produir un text o un altre. Fa un temps escoltava una anècdota que explicava que un famós articulista escrivia columnes per encàrrec. Del tema que fora. Només demanava: a favor o en contra del tema “x”. Després venia el passeu per caixa, de qui encarregava la feina.

El responsable de comunicació és qui ha de transmetre a la premsa allò que al govern /empresa/ grup l’interessa comunicar. Hauria de saber lligar al morter del sentit comú els interessos de qui el paga amb l’actualitat, allò que passa a l’entorn proper i les respostes / idees / esperances que el seu públic objectiu li demana. Sempre amatent al que passi a l’ecosistema on treballa, ha de poder detectar amb prou antelació qualsevol moviment punitiu envers la divisa que defensa. Ha d’estar preparat per veure quins temes, quines qüestions seran d’interès per fer-les arribar a la premsa. Fer-ho com una pluja fina., sense atabalar. Entenent que és bona pràctica facilitar la feina a l’altre perquè es generen ponts de confiança. Cal cuidar a qui treballa amb la informació. No poques vegades el responsable de la comunicació institucional ha estat a l’altre banda de la trinxera i sap quin pa s’hi dóna. I com es valora que et facilitin la feina!. 


Els polítics, aquest grup de persones darrerament menystingudes a casa nostra, són potser els menys objectius a l’hora de transmetre allò que volen dir. Tots, pertanyin a l’administració o estructura que sigui, viuen sotmesos a la pressió dels requeriments dels seus votants, i més en aquests temps que corren; a l’assetjament d’altres polítics de confessió diferent a la seva i al fustigament que els dediquen alguns mitjans de comunicació. Els polítics electes ho són perquè han estat votats en presentar-se a uns comicis defensant un programa determinat. I justament això, adaptat a la circumscripció i administració que els toca, és el que fan. Aquells que ho fan a nivell local tenen un galdós paper, en haver de congriar programes i ideologia amb els problemes del dia a dia. Ho fan, oferint un discurs fet amb anàlisi dels temes locals, aportacions dels seus votants, idees pròpies i salpebrat el conjunt amb la ideologia que professa. De vegades en surten plats saborosos, carregats d’emocions, amb intervencions que apel•len a la ciutadania i la toquen de ple; i d’altres en surten cuinats indigeribles. I elles i ells, van fent la seva. Els escoltem, és clar. Com també ho fan el responsable de comunicació institucional i els periodistes.


Què en traiem, de tot plegat? Com accediríem a la informació, un dels fruits possibles de l’expressió? Tradicionalment, ho faríem a través del que ens explica el periodista en presentar-nos la seva feina. Ara, amb la generalització del 2.0, les coses canvien. Coexisteix aquesta solució, diguem-ne tradicional i en franca retirada empesa per una realitat on tothom participa del fet comunicatiu. El periodista, el responsable de comunicació, el polític i el públic lector. Hem passat de la direcció única a la interacció. Cadascun dels implicats en el nou paradigma de la comunicació empra totes les eines al seu abast. Hi ha periodistes, per exemple, que fan la seva feina en els mitjans on treballen però que alhora mantenen perfils propis a les xarxes 2.0. On també opinen de temes dels quals, probablement, ja han treballat a les seves feines. I de la informació, què? On la trobem? En tot el que destil•len els seus actors. Plantejant una visió holística del fet comunicatiu. Treballant una mica perquè no ens venguin gat per llebre. Formulant nosaltres els raonaments escaients de les dades conegudes. Filtrant-les per entendre-les i fer-les nostres.

* Imatge suggerida per na Núria. Gràcies!

Twitter

Ahir es va celebrar ple ordinari a l'Ajuntament de Cerdanyola del Vallès. A les 6 en punt del capvespre ho tenia tot a punt per piular-lo. Dos ordinadors, la visió on line de la sessió, uns auriculars, el llistat dels nicknames a Twitter de les regidores i regidors que volien ser esmentats tal i com salten a la xarxa i l'ordre del dia, amb molts, molts punts.

Mentre ho preparava tot pensava com cal piular un ple. Sent molt exhaustiu, en els comentaris? Limitar-los a un "comença a debatre's el punt X" i seguir amb el resultat de la votació? Una vegada més, i ja és el tercer ple que piulo, em vaig encomanar al sentit comú. Ja veuríem com aniria la retransmissió. La mateixa dinàmica de la sessió marcaria com serien els twitts. Tot a punt. Amb la colla de tuitellaires més actius de la ciutat, acordàrem que empraríem el hagstag #plecdv per piular la sessió. Un ple que va començar a les 6 de la tarda i finalitzà 10 minuts abans de la mitjanit quan l'alcaldessa Carme Carmona digué que encara quedaven punts a debatre i era quasi mitjanit, moment en el què començava la vaga general. Raó per la qual donava per finalitzat el ple, quedant els punts no tractats per la propera sessió plenària. Foren quasi sis hores de debat a la Casa Consistorial!. I, evidentment, un munt de piulades intentant recollir què va passar al llarg de la sessió. Foren tantes que vaig ultrapassar el límit diari de @cerdanyola - 250 -, passant al meu compte personal @carrer clos, fins que el sistema de l'ocellet em permeté retornar al compte de @cerdanyola.

Han passat unes hores i em pregunto, sobre la retransmissió tuitellaire del ple:

1. Realment, serveix d'alguna cosa fer-la?. Si voleu, reformulo: és possible seguir un ple via twitter?
2. La retransmissió del ple l'ha de fer una sola persona o és millor un equip, seguint tots un hagstat acordat prèviament? S'aconseguiria una visió més coral de la sessió?
3. Quina incidència pot tenir una retransmissió com l'esmentada? Val la pena l'esforç per la repercussió que pugui tenir?
4. Els regidors i regidores del ple de Cerdanyola piularen durant el ple. Poc, però ho feren. És correcte que ho facin? L'amiga Gemma Moncho, de l'agència A portada, en parla del tema plens i twitter. Interessant llegir el text.
5. El ple de març va viure unes hores més a la xarxa. Retwitts, peticions, comentaris, ho feren possible. Som davant d'un nou concepte de postple?
6. S'hauria de recollir d'alguna manera tot el que generi un ple a la xarxa 2.0?

Són algunes preguntes - segur que n'hi han més - que fa un temps que em ronden pel cap. Com també algunes plantejades a l'article recomanat coordinat per la Gemma.

És innegable, a aquestes alçades, que les tecnologies 2.0 ho estan canviant tot. Han vingut per quedar-se. Caldrà recomposar-ho tot!.

Tanco aquest text amb dues anècdotes viscudes ahir.
La primera: un company m'escarnia, mentre piulava, per la feina que m'havia plantejat dur endavant. No la veia necessària.
La segona: un membre del consistori em va preguntar si es podrien piular les entrevistes postple que fa Cerdanyola Ràdio als diferents portaveus. Havia vist les piulades d'una compareixença de l'alcaldessa i el regidor Francisco Ortiz davant la premsa i conscient del canvi de les regles del joc, també demanava de participar-hi. El que són les coses: una de les revistes convocades a la compareixença esmentada no pogué assistir-hi presencialment. La va seguir a través de Twitter, tal i com reflecteix a l'article publicat a l'edició de la setmana.

Aniversari

S'acaba la letargia d'aquest bloc. Per desempallegar-se de la son de la no actualització, una mica de Manel amb un bon clip de la cançó aniversari.

Estanc i farmàcia

Dissabte vaig haver d'anar a l'estanc i després a la farmàcia del barri. Més o menys a quarts de deu del matí. Al primer establiment 6 persones. Totes per comprar tabac i un servidor, una tarja T10 de dues zones. Un senyor entra i li tocarà darrera meu. Amb una ranera que denota les conseqüències, probablement, del consum del tabac. Compro i vaig cap a la farmàcia.



Pràcticament no hi ha ningú. Demano el que vull i mentre m'atenen veig que tenen uns prospectes de remeis per deixar de fumar. No fora bo que uns quants els tinguessin a l'estanc?. Perquè és bastant al·lucinant que tot i saber que el tabac fa mal i així es publica als paquets de cigarretes hi ha molta, molta gent que fuma.
Més inversemblant encara: el tabac fa mal, provoca càncers. S'ha endurit la llei del tabac però es ven lliurament als estancs, bars i restaurants. Paradoxes!.
Mentrestant, la ranera ....

De perdidos al río

Ahir, a la riera de Sant Pol de mar, s'evidenciava la desfeta electoral del PSC en els passats comicis al Parlament. La imatge: un pòster del seu candidat, abandonat al canyissar.